Permeti’m posar sobre la taula les dades següents:

1. Andorra té la seva pròpia duana, mentre que, avui, Mònaco forma part del territori duaner comunitari. A efectes duaners, Mònaco és considerat territori francès, i San Marino és considerat territori italià.

2. A Mònaco i a San Marino, avui s’aplica la normativa comunitària sobre impostos especials a tots els productes, com tabac, alcohol o carburants; mentre que Andorra té uns impostos especials molt inferiors als mínims fixats per Brussel·les. De fet, la nostra economia i el pressupost general encara s’aguanten gràcies a aquest diferencial.

3. Mònaco està integrat dins del sistema europeu de l’IVA i aplica el mateix IVA que França, és a dir, un IVA general del 20%. San Marino té un IVA general del 17%. Per la seva banda, l’IGI general a Andorra és del 4,5%.

4. Fins al 31 de desembre del 2017, el tipus general mínim de l’IVA dins del mercat únic és del 15%. Cal recordar que l’IVA és un tema políticament calent a Brussel·les, on porten anys revisant les característiques definitives de l’IVA dins del mercat únic. Un IVA mínim que es podria col·locar més a la vora del 20%, ja que avui està entre el 20% i el 27% a tots els països del mercat únic excepte Luxemburg, amb el 17%; Malta, amb el 18%; i Alemanya, Xipre i Bulgària, amb el 19%.

Els polítics ens diuen que els governs d’Andorra, Mònaco i San Marino han fet un front comú per a la negociació de l’acord d’associació amb Brussel·les per a l’accés al mercat únic europeu.

És evident que, per a dos d’aquests tres membres del front comú, el tema dels impostos especials i el tema de l’IVA no té cap importància. Mentre que per a Andorra, i especialment per als professionals del comerç i autònoms d’Andorra, com els tabaquers, el tipus d’IVA i els impostos especials són fonamentals. Brussel·les vol signar el mateix acord d’associació amb els tres petits estats.

Brussel·les no té gaire marge per especificitats ni moratòries. Com a molt, Brussel·les es pot plantejar alguna cessió puntual per a temes comuns als tres països, com determinades particularitats sobre la lliure circulació i establiment, o alguns altres àmbits puntuals comuns als tres països. Brussel·les no farà tres vestits a mida de cadascun dels tres petits estats.

És evident que la situació de l’IVA (IGI) al 4,5% d’Andorra no serà defensada per Mònaco ni per San Marino, i és evident que és un tipus incompatible amb el tipus d’IVA mínim fixat per Brussel·les. Per tant, és un punt sense recorregut en la negociació, i que Mònaco i San Marino deixaran caure a canvi de temes que realment interessen els tres estats alhora, com especificitats en el lliure establiment.

També és evident que la situació dels impostos especials sobre tabac, alcohol i combustibles a Andorra no serà defensada per Mònaco ni San Marino, que ja apliquen la normativa comunitària sobre impostos especials i que no tenen sobirania duanera.

Les prioritats de Mònaco i de San Marino en la negociació amb Brussel·les són molt clares. Especialment les de Mònaco i el seu model de residències d’ultrarics, que els funciona perfectament. Cap d’aquests membres del grup de negociació amb Brussel·les comparteix cap de les dues necessitats vitals del comerç i de molts autònoms d’Andorra, que són: no tenir l’obligació de posar un IVA igual o superior al 15% i mantenir uns impostos especials reduïts.

El comerç i els autònoms han de tenir en compte qui realment mana a l’actual Andorra de DA. Els fets han demostrat la dolçor amb la qual el nostre poder executiu i el nostre poder judicial tracten una part de la banca que surt, dia sí i dia també, al mig de la premsa internacional sobre suposats escàndols de corrupció, blanqueig o tràfics repugnants, i com han destrossat la seva competència. Per si algú no s’ha adonat encara del veritable joc al qual s’està jugant, aquesta part de la banca segueix obsessionada en aconseguir el passaport financer per actuar lliurament dins del mercat financer europeu i aspira aconseguir-ho si es signa l’acord d’associació. Aquesta part del sistema bancari andorrà, que no sembla tenir gaire independència amb la majoria al Consell General ni amb membres clau de Govern, no s’ha parat davant de res. Ni es pararà ara si ha decidit que Toni Martí ha de signar l’acord d’associació.

En aquesta negociació amb Brussel·les, no serà el DA actual qui defensarà els interessos del comerç, ni d’autònoms, com els tabaquers. Ni seran les folklòriques taules “de treball” on es podrà exercir el muscle per defensar la viabilitat del comerç davant dels interessos dels que realment manen a DA.

Si el comerç i els autònoms no es volen veure d’aquí un parell d’anys amb un IVA al 15%, o més, i amb impostos especials com els fixats per Brussel·les, és fonamental que s’organitzin i creïn el seu propi partit polític per anar amb força a les eleccions generals que qualsevol dia avançarà Toni Martí.

De fet, poden crear un partit nou o, com que el Partit Liberal necessita una refundació i un nou lideratge, seria una bona ocasió per donar contingut real i programa a un nou Partit Liberal com el que el poble Andorrà necessita perquè la seva sobirania sigui viable.