Ho reconec: Roger Bernat III de Foix em fascina. Com més m'endinso en la documentació de la segona meitat del segle XIII, més difícil em resulta considerar-lo simplement un dels dos senyors que van signar els Pariatges d'Andorra. Amb ell s'hi amaga un dels personatges més extraordinaris, contradictoris i políticament hàbils del Pirineu medieval.
Comte de Foix, vescomte de Castellbò, Bearn, i cosenyor d'Andorra, Roger Bernat III governava territoris a banda i banda de la serralada. Hagué d'aprendre a sobreviure entre alguns dels poders més importants del seu temps. Va combatre, negociar, conspirar, pactar, conèixer la presó, i va tornar una vegada i una altra al primer pla de la política. Es revoltà contra Pere el Gran, també s'enfrontà a la monarquia francesa. No fou precisament un personatge dòcil. Però seria un error confondre aquesta bel·ligerància amb una simple inclinació per la guerra. Roger Bernat sabia perfectament quan calia combatre, i sobretot, quan convenia pactar.
Andorra n'és probablement el millor exemple. Els Pariatges de 1278 i 1288 no significaren la victòria de cap dels dos senyors, sinó la institucionalització d'un equilibri que els obligava a entendre's i obria a les comunitats andorranes un espai de negociació. 
En aquest marc, apareix un indret que cada vegada desperta més el meu interès: el conjunt monumental de les Bons, que s’enlaira sobiranament sobre el poble homònim.
El 6 d'octubre de 1289 trobem Roger Bernat III precisament allí, participant amb representants de les parròquies andorranes en la resolució d'un conflicte relacionat amb les muntanyes de Forganyà i Perafita. Podria semblar una notícia menor, però no m'ho sembla gens: Les Bons està situat en un indret molt privilegiat des de l’òptica estratègica defensiva.
La prudència obliga a no convertir un indici en certesa, però també a formular noves preguntes. La hipòtesi sobre la qual treballo és aquesta: podria haver estat Les Bons un espai de poder especialment vinculat als Foix? La presència documentada de Roger Bernat III convida, com a mínim, a plantejar-ho.
Hi ha encara un altre document que fa que trobi més fascinant el personatge. L'any 1347, dècades després de la seva mort, un vell habitant d'Ordino, Jaume de Cella, conservava el record clar dels temps dels Pariatges i afirmava que Roger Bernat III no se sentia enlloc tan segur com a la Vall d'Andorra. La frase és extraordinària. Parlem d'un home que governava dominis extensíssims, que havia conegut guerres, revoltes i empresonaments, però que hauria trobat precisament en aquestes nostres valls andorranes un dels seus espais de major seguretat.
I és aquí on Les Bons torna a cobrar protagonisme. Si Roger Bernat III considerava Andorra un territori on podia sentir-se especialment segur i com hem vist el trobem documentat a Les Bons l’any 1289, resulta legítim preguntar-nos si aquell indret ocupava un lloc particular dins la geografia del poder foixenc a les Valls. No ho podem afirmar encara, però els indicis conviden a investigar-ho.
A partir d’aquesta columneta podreu entendre la meva fascinació per Roger Bernat III, un personatge del qual encara ens queda molt per descobrir. Quan tornem a mirar les pedres de Sant Romà i la torre de les Bons, no hauríem de veure-hi únicament un magnífic conjunt medieval. Potser estem contemplant també l'escenari d'un capítol encara poc conegut de la construcció política d'Andorra.
Al capdavall, aquesta és una de les coses que més m'atrauen de la recerca històrica: descobrir que, darrere un document aparentment menor o d'un indret que hem contemplat centenars de vegades, pot amagar-se una història encara per explicar. Les Bons continuarà dominant la vall, però nosaltres haurem de començar a mirar-lo amb uns altres ulls. 
Roger Bernat III, més de set-cents anys després, encara ens obliga a fer-nos preguntes.