Des de 1866 hi va haver diversos intents d’establir un casino a Andorra. Aquest va ser el motiu que hi havia darrere la revolta popular que va esclatar a Andorra el desembre de 1880 i que duraria fins a mitjans de l’any següent, portada a terme per una part del poble baix andorrà, jornalers, petits propietaris, artesans, amb el suport de les companyies que pretenien establir una casa de joc al país.
El dia 8 de desembre un grup d’entre cent i dos-cents cinquanta homes armats va assaltar la casa del síndic general, Bonaventura Moles, i el van obligar a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Seguidament es van adreçar a la Casa de la Vall on van nomenar un Consell provisional presidit, si bé era un consell incomplet, sense cap conseller de Canillo, i només un d’Encamp. Set dels nous consellers ja formaven, abans part del Consell anterior.
Aquesta actuació va tenir caràcter de veritable revolució popular, protagonitzada per membres del poble andorrà contra la fins que fins llavors era (i encara avui ho és) la més prestigiosa institució del país, el Consell General. Però darrere d’aquest aspecte la veritat és que el moviment revolucionari va ser planejat i dirigit pels representants de la Companyia Franco-andorrana a la qual uns mesos abans el Consell havia rebutjat la concessió del projecte de casa de joc. El seu objectiu era reemplaçar el Consell General per un altre que sí que fos favorable als seus interessos.
També, amb matisacions, es pot parlar d’un enfrontament entre revolucionaris pobres, el poble baix, i contrarevolucionaris rics i caps de les cases fortes, amb interessos enfrontats. En la “revolució” també hi va jugar un paper a l’ombra la baronessa de Senaller, senyora de la casa Areny-Plandolit que mercès a les relacions de dependència econòmica de la major part de la població controlava la parròquia d’Ordino, i que esperava que el nou Consell seria favorable a redimir el seu difunt marit Guillem d’Areny Plandolit, que va ser sentenciat pel Tribunal de Corts l’any 1869. Això explica de la parròquia d’Ordino, fos una de les més fermes partidàries d’aquest canvi.
Davant a una situació que se’ls escapava de les mans els coprínceps van decidir intervenir. El 23 de març, delegats dels coprínceps per fer front a la situació de rebel·lia van tancar les fronteres, cosa que va afectar el comerç de bestiar i transport de mercaderies, que eren un dels principals recursos econòmics del país.
Això va augmentar encara més l’enfrontament de la població andorrana en dues faccions, els que eren partidaris del casino, i els que hi estaven en contra i volien revertir la situació perquè el comerç i la ramaderia tradicionals no en resultessin afectats i per tant els seus interessos econòmics, en certa forma podríem parlar, a nivell econòmic, de progressistes i conservadors. Les dues faccions es van repartir per parròquies, o poblacions: Canillo i Encamp en contra, Ordino i la Massana i Sant Julià a favor, mentre que la parròquia d’Andorra, dividida en dos Quarts, tenia cada un a cada bàndol, essent els habitants d’Escaldes uns dels més ferms defensors del casino.
Després d’una sèrie d’enfrontaments armats a Canillo, la Massana i Escaldes, els insurgents es van veure obligats a presentar, amb unes bases de capitulació als representants dels coprínceps.
El dia 10 de juny a la nit hi va haver diverses reunions entre els caps dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris que a la fi van arribar a un acord i van signar la pau en el que es coneix com el Tractat de pau del Pont dels Escalls. El lloc devia ser escollit pel seu simbolisme, ja que es troba en la ratlla de demarcació territorial, la “frontera” entre els dos Quarts enfrontats, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, i a pocs metres de la unió de les valls dels dos Valires, la del Nord, a favor del Casino, i la de l’Orient, en contra. El van signar cinc representants dels dos bàndols.
El principal punt d’aquest acord va ser la dissolució del Consell revolucionari i la convocatòria de noves eleccions i l’amnistia pels caps del moviment a favor del casino. Aquesta darrera condició, proposada pel copríncep episcopal no va ser respectada per les autoritats franceses, que van fer arrestar als caps més destacats de la revolta i els varen empresonar al Castell de Foix.
A mitjans de juliol hi va haver noves eleccions, que van seguir al peu de la lletra la normativa fixada per la Nova Reforma. En va resultar un Consell General integrat majoritàriament per persones que no s’havien significat en els enfrontaments, i el nou síndic escollit va ser Francesc Durant (a) Guillemó, un home assenyat i contemporitzador, que es va haver d’enfrontar a la difícil tasca de pacificar el país. Una de les primeres mesures va ser decretar la total prohibició del joc a Andorra, cosa que ha estat vigent fins no fa gaire.