Corria l’any 1953 quan Josep Fontbernat (el mestre Fontbernat, per als andorrans) va venir per primer cop a Andorra, però no ho féu atret per la bellesa de les nostres muntanyes i la bonhomia de la nostra gent, sinó per complir l’encàrrec de Louis Amade –amic del president de la Société Financière de Radiodiffusion (Sofirad), Armand Ziwés– de trencar el monopoli de Ràdio Andorra tot instal·lant una emissora de titularitat francesa.

No trigà gaire a informar el futur president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, Josep Tarradellas (al qual va enviar més de 800 cartes al llarg de la seva vida), que a Andorra tot era francoespanyol, que el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Iglesias Navarri, era representat al país per guàrdies civils vestits de paisà i que els consellers de la Vall eren francòfils o franquistes… I hi afegia: “Aquí tot ha progressat. La gent s’ha enriquit. Han bastit cases enormes i de mal gust. Hi ha més automòbils que a Nova York, en proporció. Però la qüestió moral, espiritual, intel·lectual, aquesta ha retrocedit”.

Quina dèria han tingut sempre els de fora de jutjar-nos i qüestionar-nos! Però sempre acaben venint a viure al nostre petit i pobre país. No s’hi estarà tan malament, penso jo. Certament, Fontbernat, com a membre d’ERC, tenia el somni de poder exercir algun dia  un càrrec de responsabilitat dins una hipotètica República Catalana, però no ho va aconseguir mai i va quedar-se a Andorra perquè era més barat viure-hi que a París. Escrivia en una altra carta a Tarradellas que “els andorrans s’ocupen exclusivament de fer afers com sigui, nets o bruts. És per això que el costat espiritual del país és nul”.

Un diumenge de maig del 1961, Fontbernat veié el futur rei Joan Carles I d’Espanya a Andorra. Hi havia vingut altres vegades i, fins i tot, un any li va encomanar la tosferina a la meva mare, que era una de les noies de la colla amb les quals es veia quan venia al país. També li ho explicà a Tarradellas: “Ningú no en va fer cap cas. Va acompanyat d’una colla de fòssils que només de veure’ls ja es pot endevinar que això de la monarquia, si n’hi ha una, serà molt precària. Aquest Juan Carlos, el vaig veure de prop, és un niño bonito, potser una mica idiota i tot. En tot cas, té l’aire d’un còmic dolent.”

Els andorrans que el van tractar no pensaven el mateix que Fontbernat. Però és just dir que, adaptat o no al país, va deixar un bon llegat, musical i radiofònic –el Glossari andorrà, a Radio des Vallées, més tard Sud Ràdio–, en els gairebé 25 anys que va viure refugiat a les valls. Va morir-hi el 1977 sense poder veure el retorn del seu amic Tarradellas a Catalunya i no va poder escoltar allò de “ja soc aquí”. Però Andorra, com sempre fa amb tothom a qui acull, li va reconèixer la seva feina, i l’any 1978 li dedicava, darrere de Sant Esteve, a la capital, el Racó del mestre Josep Fontbernat, que era on solia llegir a les tardes. Segur que ell també va estar agraït del tracte dispensat pels andorrans malgrat els seus textos epistolars. Com deia Quevedo: “El agradecimiento es la parte principal de un hombre de bien.”