Discutir sobre art pot arribar a ser tan subjectiu que penso, cada vegada més, que sovint voreja la pèrdua de temps. Normalment, passa un fenomen força particular, sobretot en l’àmbit de l’art visual, en el qual la gent es cohibeix a l’hora d’expressar les seves idees o gustos i ho emmascara tot sota la ja coneguda frase: “Bé... és que jo no hi entenc gaire, d’aquestes coses”. He tingut més d’un debat amb col·legues sobre què se suposa que significa entendre d’art.

La realitat és que d’aquesta qüestió ara ja ni me’n preocupo, perquè per mi l’art és comunicació llisa i plana, i no una cosa que s’hagi d’entendre. De fet, la gent no diu “no l’entenc” quan una pel·lícula, un llibre o, fins i tot, una cançó no els agrada. Diuen “no m’agrada”. I punt. És senzill, no? Això seria el més lògic, però lamentablement no és així. L’art contemporani d’avui en dia, que sembla que prioritza el concepte per sobre de la tècnica, ajuda a difondre aquesta mena de confusió en què el mercat de l’art ens vol enredar per poder justificar així qualsevol atrocitat sota pretext que la culpa és nostra per no entendre-ho. Pobres de nosaltres.

A més, s’hi suma un altre factor, el context. Com a éssers humans que som, el context condiciona la nostra percepció de les coses. Saber determinades dades sobre la vida de l’artista pot canviar la idea que tenim de l’obra?

Pel que fa a la pregunta anterior, jo sempre espero que no. Per això, intento evitar tots aquests detalls –que per mi són pur soroll– i mantenir la visió tan ingènua com sigui possible davant d’una obra d’art, de la manifestació que sigui. A més, el més graciós del cas és que aquest condicionament de la nostra visió a través del context es va diluint amb el temps.

O és que potser algú es planteja avui no anar a veure el Guernica de Picasso per la manera com l’artista tractava les dones?

O passar de llarg davant d’un quadre de Caravaggio perquè va assassinar una persona?

Quants de nosaltres canviaríem la nostra opinió davant de les aquarel·les del frustrat artista que va ser Adolf Hitler, si sabéssim per endavant qui les va pintar?

La majoria de les respostes són en els números. La realitat és que els museus estan plens i això es deu probablement al fet que totes aquestes apreciacions ja formen part de la història i ningú els dona importància. I crec que està bé que així sigui.

Hauríem d’aprendre a fer el mateix amb allò inherent a la nostra vida quotidiana i deixar que els judicis es dirimeixin en els tribunals, que per això vivim en països democràtics en els quals impera la divisió de poders, o això sembla.

L’art és una altra qüestió i l’obra d’una persona, més enllà de les seves accions en vida, hauria de quedar fora de consideracions afectades pel context.

O és que qualsevol pintura de Van Gogh és més bona ara, que val milions, que abans, quan el pintor no tenia diners ni per menjar?