El controlador que no vol ser controlat

Alguns amics que em coneixen sovint em qualifiquen de friqui pel meu costum de llegir-me informes del tipus patracol que fan entitats de tota mena. Tal vegada tenen raó, perquè sovint les conclusions d’aquests només serveixen per omplir pàgines i pàgines de paper. Entenc, però, que és un deure professional dels que ens dediquem tan bonament com podem a informar. Aquests dies m’he estat llegint els diferents informes de fiscalització de les entitats públiques que cada any publica el Tribunal de Comptes. I, com cada any, quan acabo la lectura m’envaeix la sensació d’haver perdut el temps. I no tant perquè no siguin interessants les observacions que fa aquest organisme, sinó per la seva poca eficàcia. Govern, comuns, societats públiques i parapúbliques queden retratats anyalment pels treballs de fiscalització d’aquesta entitat i les conseqüències que se’n deriven són nul·les. Per dir-ho clarament, són informes que s’emporta el vent. Es tracta de complir l’expedient i prou. Tanmateix, em pregunto: ¿si els òrgans públics no compleixen la llei, quin exemple es pot donar a la ciutadania? El pitjor de tot plegat és que hi ha incompliments que es repeteixen cada any i qui dia passa, any empeny. L’exemple potser més surrealista de tot plegat és que el Tribunal de Comptes posa de manifest que no ha pogut fiscalitzar els comptes de l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) del 2014 perquè l’entitat no els ha lliurat fins al gener d’aquest any. Vaja, l’òrgan que supervisa les entitats del sistema financer sembla que no vol que el supervisin. Increïble!