Les darreres setmanes han estat molt fructíferes i gratificants per a tots aquells que estimem la nostra història i el nostre llegat patrimonial. La seu del nostre Consell General va servir d’amfitriona per delectar-nos amb dos propostes de primer nivell amb un repàs excel·lent de la nostra herència institucional. 
L’amic Albert Villaró va parlar-nos dels Pariatges, documents transcendentals del nostre passat, que molt pocs coneixen amb la profunditat necessària per extreure’n els entrellats. L’Albert està elaborant l’estudi complet, amb gran quantitat de material inèdit, del qual ens va fer algun generós tastet aquell dia: vam poder viatjar fins al moll de l’os, als orígens del cosenyoriu que, amb el temps, ha esdevingut l’embrió de la nostra sobirania actual.
L’altra tarda sublim va ser la presentació en societat d’un opuscle acabat de sortir del forn: el primer estudi del conegut com a Manual 1797, recuperat i donat generosament pel Jordi Alcobé i família. Aquest ha estat escrit per Paco Rodríguez, i pretén ser un punt de partida, un primer referent del qual hauran de partir els lògics estudis ampliats posteriors. No hem d’oblidar que el Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell, així com el Politar Andorrà i el Manual 1797 (aquestes dues últimes obres escrites i dibuixades sota la mà de l’escaldenc Antoni Puig), van ser creades en un context en el qual la nostra sobirania passava moments força delicats.
Tanmateix, Andorra ha subsistit. Sovint superant barreres difícils, com la crisi del segle XIX, que va obligar molta gent del país a emigrar, o les grans guerres que van afectar els nostres veïns del sud i del nord. Avui el nostre país forma un conglomerat cultural magnífic, on s’ha maridat la tradició de segles amb l’aportació de milers de persones immigrades que han arrelat al país. 
La comunitat gallega primer, i la portuguesa després han estat la principal fornada atlàntica d’aquests nous andorrans (amb el permís de catalans, andalusos, extremenys o occitans). Tanmateix, molts d’ells desconeixen que entre el regne de Portugal i el de Galícia va existir durant molts segles un cosenyoriu indivís anomenat Couto Mixto en gallec, o Couto Misto en llengua lusitana.
Aquest va ser un microestat independent situat a la vall del riu Salas, al vessant nord de la serra de Larouco, entre Galícia i Portugal. Era constituït per les aldees de Santiago, on es va establir la capital, Rubáis i As Meaus. Ocupava una superfície de 26,9 km². L’historiador gallec decimonònic Delfín Brandon va descriure: “entre els drets i privilegis del Couto Mixto hi havia l'asil als fugats de la justícia portuguesa o espanyola, no aportar soldats a cap dels dos regnes, l'exempció d'impostos, la llibertat de comerç de productes (com ara la sal, que era objecte d'estanc), llibertat de cultius (com ara el tabac, que també era objecte d'estanc), llibertat per escollir la nacionalitat espanyola o portuguesa per als seus habitants i d'altres”. Fascinant. Potser soc una mica trapella, però hi veig més d’un paral·lelisme en la nostra Andorra no tan passada. De fet, tant Espanya com Portugal van determinar unilateralment que no es podia mantenir una anomalia territorial com aquesta, perquè facilitava especialment el contraban i s'acollia a bandes de criminals dins del territori.
Els dos regnes van tallar-ho en sec amb el Tractat de Lisboa de l’any 1868, que va significar la desaparició d’aquest antic país com a Estat sobirà, quedant repartit des de llavors entre els dos països.
A Couto Mixto no li va valdre un moment fundacional des de l’edat mitjana. A diferència de nosaltres, li va faltar figures de la talla de Simeó de Guinda,  que va aconseguir mantenir la nostra sobirania davant les pretensions espanyoles d’absorbir-nos. Una llàstima, ara tindríem un equip nacional galaicoportuguès en els Jocs Olímpics dels petits estats d’Europa. Prenguem-ne nota.