Un país, Andorra, que navega fent ziga-zagues des de fa setze anys pot superar problemes que només es solventen amb períodes decennals i planificació?
Aquesta és, tanmateix, l’equació que els responsables polítics, del Govern i del Consell General, de la majoria i de l’oposició, obstinadament refusen resoldre: les pensions de jubilació i el finançament de la CASS, el deute públic, la sanitat i l’educació, l’associació amb la Unió Europea o el creixement urbanístic sense topalls de sostenibilitat exigeixen mesures de llarga trajectòria, però el nostre sistema polític només sap articular respostes pels propers dotze mesos.
El mecanisme que ens ha portat fins aquí és prou conegut, però els que manen i els que volen manar prefereixen no esmentar-lo.
El Govern que endegués una reforma els beneficis de la qual, per l’interès general, no serien evidents fins d’aquí quinze anys correria el risc polític de la sanció electoral.
La inèrcia no porta pas a invertir en el llarg termini de les reformes que Andorra necessita sinó a l’anunci, el símbol, de tot el que es consumeix informativament i s’oblida en quaranta-vuit hores. És l’especialitat del govern de DA: la comunicació cloroform.
El curt-terminisme no és solament un vici de dirigents que pateixen una mancança de notorietat, és també el producte racional d’un sistema que castiga sistemàticament, sé prou bé del que parlo, els que miren més enllà del mandat en curs.
Els governs dels darrers setze anys han gestionat el moment mentre d’altres actors econòmics –més ben organitzats– han anat bastint un sistema pensat per durar força temps, que ha abocat el país a la divisió en dues Andorra que van a dues velocitats diferents.
La realitat és que una opinió pública alimentada amb informació fragmentada i instantània perd la capacitat de raonar en base a trajectòries de país.
Parlen de la reforma de les pensions de jubilació i de l’augment de les cotitzacions a la seguretat social pensant en les conseqüències electorals de la primavera del 2027 i no pas en l’equilibri de la CASS a trenta anys.
El ministre de Finances es penja medalles sobre la situació del deute públic sense avaluar que Andorra no té unes bases econòmiques i fiscals prou consolidades per poder, en cas d’ensurt, fer front als compromisos de retorn del deute.
Aquesta mena de miopia col·lectiva no és pas culpa dels ciutadans: és una situació que alimenta activament un sistema mediàtic i polític que necessita que el debat romangui en el format de la immediatesa, del quart d’hora.
Reintroduir la lunguimiranza que diuen a San Marino, el temps llarg en el debat públic, esdevé una condició de supervivència democràtica. Sense un marc planificat la ciutadania andorrana no podrà arbitrar entre les propostes polítiques.
No discutim que les sacsejades o moviments bruscos de la conjuntura necessiten adaptacions seguint els esdeveniments. I és ben cert que Andorra ha travessat una crisi financera i una sanitària amb la covid.
Però un estat modern no pot reaccionar sempre amb improvisacions desordenades.
Els que s’imaginen que la davallada dels ingressos per les importacions de tabac –que s’agreujarà inevitablement amb la llei que prepara DA per restringir la venda de tabac al comerç- podrà redreçar-se sense un esforç de llarga durada, pacient i obstinat, s’equivoquen i expliquen sopars de duro a la ciutadania andorrana. Estan preparant noves decepcions i noves crispacions polítiques i socials.
En el moment que arrenqui la campanya per les eleccions generals del 2027 hom veurà quines són les candidatures capaces de dir la veritat: tornar a fer d’Andorra un projecte col·lectiu exigirà anys d’esforços.
Valdria més planificar-los que haver de suportar-los navegant improvisadament.