Estimat amic lector,
Torno de nou amb aquesta tercera crítica d’art, aquesta vegada sobre una exposició titulada Constants Vitals, a la galeria Art al Set d’Escaldes.
Dijous passat, Sant Pere i Sant Pau, tarda tempestuosa típica del nostre Principat entre muntanyes, potser una mica influenciat per la personalitat mediàtica del seu autor, Andreu Buenafuente, em vaig dirigir al lloc indicat, disposat a no arrossegar amb mi cap idea preconcebuda.
El meu únic objectiu era observar i gaudir, o no, de l’obra i transmetre les emocions que em produeixen. 
En el cas de personatges tan coneguts cal fer un autèntic esforç per separar el mateix artista de la seva creació. Amb el pas dels anys, i seguint un consell d’un antic pintor, cada cop intento utilitzar més aquesta tècnica: no jutjar l’autor, i avaluar la creació.
No és cert, lector, que alguna vegada t’hauràs emocionat amb els delicats poemes de Pablo Neruda: “Per al meu cor n’hi ha prou amb el teu pit,/ per a la teva llibertat són suficients les meves ales./ Des de la meva boca arribarà fins al cel/ el que estava adormit sobre la teva ànima”.
Meravellosos, sublims, perfectes, d’una sensibilitat agosarada. Doncs t’invito a descobrir la seva biografia i quedaràs estupefacte de la seva insensibilitat personal.
Qui no ha patit una síndrome de Stendhal observant l’Arlequí amb mirall, de Picasso, al Thyssen de Madrid? Doncs convido igualment a conèixer la personalitat del seu creador.
Tornant, al nostre autor, Andreu Buenafuente, la meva sensació sobre les seves pintures des d’un punt de vista tècnic és que es tracten d’obres realitzades en acrílic sobre llenç, 19 en total, i 8 altres igualment utilitzant la mateixa tècnica, però en aquest cas la superfície triada és paper.
Les mides de les mateixes són molt diverses, des d’1,5 x 1,5 metres, fins a algunes una mica menor que un A4.
Els traços pictòrics són nets, encara que amb algunes imperfeccions i de colors ben definits.
Pel que fa a les composicions, podem observar tres temàtiques exposades, dit sigui de pas, sense gaire concordança entre elles.
D’una banda, n’observem algunes que semblen creades per un altre autor pel fet que poc tenen a veure amb el conjunt en general. Potser aquestes corresponen a un període inicial.
D’altres, evocant figures reconeixibles, no acaben d’integrar-se bé en el conjunt, encara que l’elaboració és millor.
En un tercer grup, amic lector, englobarem la que potser correspongui a la sèrie Punts suspensius, i possiblement de creació recent, aquestes sí que segueixen una composició homogènia i el seu acabat, encara que no de molt delicada realització, és força acceptable. Aquest darrer període és el que més defineix l’artista, pel seu enginy a crear-les i la satisfactòria resolució de les figures.
Tornant al punt de vista que ja vaig començar a fer servir en la meva anterior crítica, més trivial i econòmic, esmentaré que em sembla molt honest per part d’Andreu un detall. Com acostumo a fer abans de visitar una exposició,  intento documentar-me sobre el publicat sobre la seva obra, bé en revistes especialitzades, monogràfics si n’hi ha, o bé a internet. En aquest cas vaig accedir al lloc web oficial, on sense cap prejudici ens indica els preus de venda, lluny de l’odiós i habitual “consultar”, em va semblar una honesta estratègia de màrqueting. Les quanties oscil·len entre els 200 i els 500 euros, el 10% per a projectes socials. És veritat que les mides ofertes en aquesta web són petites i no són llenços, sinó paper. Els exposats a Andorra, encara que no vaig consultar les tarifes, segur que superen amb escreix els mateixos.
Com a col·leccionista trobo molt bona inversió l’adquisició d’alguna obra a la venda al lloc oficial d’internet sospesant qualitat/preu/autor. Em recorda al començament d’un altre dels nostres artistes contemporanis, Fabio McNamara, que va passar de la música a la pintura ja fa anys, iniciant la venda de les seves obres per 500 euros i cotitzant-se actualment per sobre dels 4.000. Potser és bon moment per adquirir-ne un. Caldria pensar-hi, estimat lector.
Frivolitats a part, penso que passar una tarda observant les creacions de Buenafuente a l’Art al Set pot ser entretinguda i plaent, coneixeran un artista que segur que evolucionarà amb els anys, el qual en una entrevista recent sobre la seva forma de pintar declara: “No m’interessen els territoris còmodes”, paraules que humilment reafirmo en observar-les i que denoten ja un estil propi, amb força camí encara per desenvolupar i que i tot haver de polir una mica més la seva tècnica, les creacions denoten cert caràcter i sensibilitat, encara que haurà de lluitar amb el llast que la seva fama pugui gravar a la seva obra. Tot i així, penso que la visita segur que no us defraudarà.
Com sempre, és la meva opinió personal, “res més i ni més ni menys”, i així s’acomiada de tu fins a la nova entrega. 
El teu amic.