Les darreres setmanes les cròniques periodístiques, que recullen les sessions del Consell General dels dijous, ens han aportat diverses informacions que mostren l’alt grau d’incompetència d’alguns dels nostres representants.
Són casos d’ignorància incomprensible i d’efectes de faristol i micròfon estúpidament enrevessats que provoquen situacions ridícules.
Val a dir que no són pas casos que hagin estat condicionats pels conflictes polítics entre el programa del Govern i un eventual programa alternatiu de l’oposició. Tampoc semblen directament determinats per les dificultats de finançament de l’Estat, que alguns ni són conscients que existeixen.
Així, el president del PS va fer, literalment, el ridícul afirmant el dia 4 de desembre al Consell General en una picabaralla amb la ministra Conxita Marsol que el ministeri d’Economia no publicava unes estadístiques que tothom podia llegir al portal del Govern. I no fou DA, sinó el president del grup parlamentari de Concòrdia qui li va replicar que eren públiques!
Ja no es dissimula la ignorància, sinó que es mostra sense complexos: ara és un mèrit, un senyal d’orgull, un desafiament contra els experts. Ara la ignorància passa a l’ofensiva i es converteix en la negació descarada de la realitat, en un desplegament de fantasies. Riure per no plorar.
Quan les coses es fan malament els cables es creuen. I cada pas errat beneficia més al veí o al suposat adversari.
Aquest llastimós escenari va acompanyat dels colls d’ampolla de la nostra Administració Pública i la impotència del Govern de DA de fer-la funcionar. Una Administració que ha esdevingut el paradís de la cita prèvia, pels funcionaris que donen hores, i l’infern pels angoixats usuaris que l’han de suplicar.
Tothom coneix casos, o els ha patit personalment, de paràlisi incomprensible i de processos burocràtics estúpidament enrevessats que provoquen situacions gairebé ridícules i altres d’una dramàtica gravetat social. I, que consti, es tracta de casos que no han estat pas condicionats pels conflictes polítics dels darrers anys, i ni tan sols semblen directament determinats per les dificultats de finançament dels serveis administratius.
Segur que de tràmits complexos n’hi ha en tots els terrenys. Però és desesperant que tot i reunir totes les condicions calgui esperar una eternitat per aconseguir el certificat sol·licitat o un senzill permís administratiu.
Som en mans d’una teranyina d’organismes que viuen de demanar-se els papers que produeixen els uns als altres, fent servir el ciutadà com a pretext. El descrèdit de l’Administració Pública no para de créixer.
És habitual que a l’hora de presentar els programes electorals o de debatre l’acció d’un govern, hom pari atenció als debats més ideològics i a les polaritzacions suposadament entre dretes i esquerres. Tot això és rellevant, i tant. Però la relació preeminent que té un ciutadà amb l’administració pública i el seu govern, i també amb l’oposició que pretén governar un dia, no és pas a través dels debats ideològics que n’expliquen els analistes.
La manca de credibilitat de la política, de l’Administració Pública i del Govern i de l’oposició actual, no deriva d’aquests plans més retòrics. El principal descrèdit de la política té a veure amb la seva incompetència, la d’una Administració pública hiperburocratitzada al servei d’ella mateixa, i de la impotència que mostra el Govern per fer-la funcionar. I també es troba a faltar, jo ho he escrit altres vegades, una oposició constructiva, que vulgui i pugui esdevenir alternativa, que s’arremangui, estudiï, treballi i piqui pedra.
Algun assessor els hauria d’explicar que al Consell General no cal anar contra algú, sinó que cal respectar cadascú i treballar al servei de tothom.