El passat dia 20 va ser l’aniversari d’una pel·lícula mítica. Fa vint-i-cinc anys de l’estrena d’un thriller psicològic, un tros de guió que va culminar en una obra de culte, pesi a qui li pesi. Em refereixo al film estatunidenc Instint bàsic, del director holandès Paul Verhoeven i protagonitzat per un ja famós Michael Douglas i la poc coneguda en aquell moment Sharon Stone.

Alguns a l’època ja la van tractar de malmetre: que si la pel·lícula era ofensiva per al col·lectiu de lesbianes i bisexuals, que si els protagonistes actuaven pèssimament. Inclús van ser nominats als premis de pitjors actors tant Douglas, como Stone i Tripplehorn. Cosa que sorprèn, i molt, perquè tots tres resultaven una combinació pertorbadorament deliciosa: un ingredient picant que deixava un regust a la boca explosiu. La gent omplia les sales cinematogràfiques i en sortien meravellosament satisfets. I per descomptat, amb unes ganes d’aventures perverses i sexe brutals.

Els detractors podien i poden dir missa, ara o abans, però el fet és que aquesta pel·lícula és molt més que un encreuament de cames sense roba interior, com alguns apunten. S’ha de mirar més enllà. Molt més enllà del que l’ull pot captar a simple vista; també del suspens o la intriga que ens presenten, dels girs argumentals o dels diàlegs.

Què fa que a milions de persones les apassioni una història? Però, sobretot, que paguin calés per entrar a una sala de cinema? Òbviament, alguna cosa molt poderosa. I això té a veure amb el plaer (en tota l’extensió i el sentit de la paraula) que em puguis produir.

Els espectadors necessitem que ens sorprenguin, que ens sedueixin, que ens estimulin, però sobretot que ens trobin i ens toquin ben tocat el punt G. La Stone ho aconsegueix. Magistralment, per cert. Crea una atmosfera que hipnotitza i traspassa més enllà de la pantalla: excita homes i capta poderosament l’atenció de les dones, no deixa indiferent ni una planta verda de la sala. I tots plegats pensem: això és una passada, carai! Després hi ha els altres personatges: l’atractiu policia confós i maleït per les circums­tàncies, la psiquiatra i els seus ulls tristos, dos dianes que reben les nostres preguntes sense resposta. Deu ser o no deu ser el que sembla? I mirades, i punts suspensius, i imprevisibilitat, i espera dolorosa, i connexió empàtica, i estimulació sensorial a dojo. Sí, ho sé: això ho produeix un compendi complex que inclou guió, actors, música, direcció, etc., etc. Però és l’invisible aquí el que en la meva opinió ha fet d’Instint bàsic una pel·lícula icònica. El grau de satisfacció assolit tan colossal. Aquestes coses subliminars es queden a viure dintre de l’espectador per sempre.

Diguin el que diguin, per a mi una història inoblidable. (Pubis de la Stone a part.)