Passats ja uns dies des del capítol rocambolesc que ha conduït Catalunya fins a una crisi sense precedents, i amb una visió més global de tot plegat, puc donar ja la meva opinió. Alguns ja m’han fet saber que no la comparteixen i que els havia decebut, que es pensaven que jo era d’una “altra manera”. Imagineu-vos que per temes polítics, jo, que he militat políticament, hagués de quedar decebut amb qui no pensa com jo... Em sembla prou ridícul. Sé també que molta gent veurà la seva opinió reflectida en aquestes ratlles.

Vagi per endavant, estic plenament a favor del dret a decidir. Crec que és un dret fonamental de tots els pobles, i Catalunya n’és un, agradi o no. Fet aquest aclariment, situem-nos en l’1 d’octubre. Davant d’un referèndum, agradi o no, il·legal, assistim a una resposta desmesurada i intolerable de les forces estatals: exercici democràtic combatut des de la porra i la violència indiscriminada. El meu cor empatitza llavors encara més amb la causa catalana i entenc les ganes dels catalans de sortir d’un Estat amb reminiscències totalitàries. Arriba la primera jornada d’aturada general a Catalunya a la qual, amb els dies, seguirà una segona. Es talla la carretera que dona accés a Andorra pel sud. Continuo pensant que era i serà una mesura que perjudica un país tercer.

És cert que el nostre govern no reconeix una eventual república catalana, però aquesta decisió no engloba el que les andorranes i els andorrans puguem pensar. Per tant, dir que Andorra no dona suport a Catalunya em sembla fora de lloc i irrespectuós. En aquest punt, començo a distanciar-me de la causa catalana. La seva llibertat no ha de començar allà on acabi la nostra, m’hi nego. Se’m titlla de poc solidari, d’espanyolista, de solidari de les màximes unionistes... Però vull fer un aclariment: soc un andorrà que pensa que se’ns va perjudicar sense més ni més i tinc tot el dret a defensar el meu país com ells defensen el seu.

Segueixen manifestacions multitudinàries independentistes i, fins i tot, d’aquella majoria silenciosa que comença a sortir al carrer, tot i que sovint sota paraigües poc democràtics. Segueix també l’aplicació de l’article 155, que escapça l’autonomia catalana, detencions i empresonaments de polítics i representants d’associacions civils, exilis a Bèlgica, dissolucions des de Madrid... Esperable, tenint en compte quina és la legalitat vigent a Espanya, estiguis o no d’acord amb l’abast d’aquestes mesures. Aquí entra en joc aquella distinció entre legalitat i legitimitat. La segona pot no encabir-se en la primera, i això demostra que cal un replantejament urgent del model d’Estat de les autonomies que sembla, en data d’avui, obsolet.

I, finalment, arriba la part més surrealista de tot l’episodi. Veiem el Mas, el Tardà, la mateixa Forcadell i el, ja no sé si ex o no, President de la Generalitat, dient que aquella declaració unilateral del 27 d’octubre va ser simbòlica perquè ni tan sols es va registrar en el diari de sessions del Parlament, i que, de fet, Catalunya no estava preparada per ser independent, carregant-se l’esmentada proclamació, així com la llei de transitorietat que havia de conduir cap a un procés de desconnexió (pactat...) i constituent del nou estat.

Aquella declaració i la llei de transitorietat anul·lades pel constitucional i, el que és pitjor, anul·lades de facto pels mateixos polítics catalans, s’han carregat els anhels i il·lusions legítimes d’una gran part de la societat catalana, que es va creure els mateixos polítics que avui insinuen que tot plegat va ser un experiment sense garanties. És trist veure com Catalunya ha sortit perjudicada per aquest experiment, i més que més quan aquells polítics van fer creure que una Catalunya millor i lliure era aquí a la vora. Amb el cor a la mà, em sap molt de greu pel conjunt dels catalans, fins i tot per aquells que encara pensen que bloquejar tot un país amb talls de carretera era necessari i, fins i tot, legítim.

Ara vindran eleccions, unes eleccions convocades pel govern de Madrid, unes eleccions a les quals concorreran aquells partits que les consideren il·legítimes; unes eleccions amb candidats, potser encara llavors, empresonats i exiliats... Ara ja em sento desvinculat del Procés, no pas dels catalans, i amb certa vergonya aliena.

Per acabar, i com a andorrà, m’agradaria dir que soc una persona solidària i empàtica amb aquelles causes que em semblen injustes. Ara bé, el fet de ser-ho quan jo vulgui i no quan se’m mani és respectar també la meva llibertat.