Fa exactament deu setmanes que ens vam acomiadar d’una persona que ens havia obert les portes del seu cor, i ho vam fer amb el nostre cor encongit i els ulls amarats de llàgrimes, envaïts d’una punyent tristor. Casualment, avui és el dia de la rosa i ho és també de la Rosa.
Durant molts anys, a primera hora del matí dels 23 d’abril, li deixava, damunt la taula del seu despatx, un parell de roses vermelles ben esportellades, acompanyades d’una targeta força confidencial. En arribar a Casa Comuna, em trucava, acudia i ens abraçàvem amicalment, sense dir-nos res, en un silenci que representava molt per a tots dos. Amb aquest gest senzill, d’amistat profunda, celebràvem precisament el dia de la rosa i el del seu aniversari.
Durant els dies que van seguir la seva desaparició, vaig poder llegir diversos articles que reflectien amb encert la seva faceta pública de militant i la seva prolífica trajectòria política. Tot aquell reguitzell de referències a la seva carrera el coneixia i el conec fil per randa, i va ser un bon recordatori que es mereixia.
La Rosa, la vaig conèixer quan tenia 11 o 12 anys. Era riallera i poc enraonadora, simpàtica i agradable; llavors, tan joveneta, ja s’interessava per l’actualitat i se la veia motivada pels assumptes de la política del país. Pocs anys després, va esdevenir militant en grups d’opinió i polítics, on vam compartir moltes hores de debats i de discussió. Així, entre ella i jo va néixer una complicitat forta que es va mantenir intacta fins a la darrera hora. La seva personalitat va destacar ben aviat, amb la manifestació de la seva capacitat de treball i de compromís, la seva força de voluntat i de disciplina, el seu discerniment i la característica essencial de mostrar permanentment una empatia encomiable. Mai no defallia i sempre es mostrava prou optimista per encomanar-lo als companys, col·legues i amics. Va ser una dona voluntariosa, tossuda, perseverant i, davant de qualsevol situació problemàtica o complexa, sabia treure força de flaqueses i emprendre accions, i decidir amb pragmatisme i seny. Les persones que li eren més properes i els seus amics ho saben ben bé. Era una andorrana de cap a peus i estimava la seva parròquia.
Durant més de set anys, ella i jo vam compartir moltes coses, diàriament, sense estridències. L’amistat que ens unia no va patir mai cap esquerda, tot i que poguéssim divergir, alguna vegada, en certes apreciacions o valoracions de caire polític o institucional.
En moments d’intimitat m’havia confessat la seva creença en una segona vida, en el més enllà. Sempre vaig pensar que era la seva arma secreta per esborrar, d’alguna manera, tots els profunds patiments que havia viscut durant la seva existència, amb la pèrdua dels seus éssers més estimats, els pares i el padrí, i el seu germà Gabriel. Tan sols li restava un cercle familiar restringit, amb el Marc, seu fill que adorava, l’Imma, la seva cunyada i els seus nebots, i la tieta Anna, que sempre l’havia protegit, cuidat i estimat com una filla pròpia; l’anomenava la nena.
Una malaltia odiosa li va arrencar la vida i el seu viatge terrenal es va aturar, però l’empremta del seu record romandrà gravada per sempre en la memòria de tots els que la vam conèixer i estimar. Una part de la nostra vida se n’ha anat amb ella.
La Rosa Ferrer Obiols ha marxat per sempre i Andorra ha perdut una dona excepcional, una excel·lent i admirable persona.