El dia de les bèsties

Estava escrivint el títol de l’article que teniu al davant i no he pogut evitar el despietat bany de realitat: em faig vell, amb ve baixa. Veure els dígits del segle passat et posa ràpidament al teu lloc. I és que avui, casualitats de la vida, és el meu aniversari. Vaig néixer aquell dia de les bèsties, com em deia un mestre de primària en referència a la tradicional fira del bestiar de la capital, del 1977. Un dia en què, segons ma mare, no feia gens de fred i que es podia anar en màniga curta; com per no creure gaire en allò del canvi climàtic. Quaranta-cinc anys d’encerts i desencerts, amb moments bons i dolents, amb un reguitzell d’episodis vitals que han anat modelant, i continuen fent-ho, la persona que soc avui, cada cop més carregada de vida. Sense adonar-te’n, van passant els anys i segueixes veient-te igual. I no parlo del mirall perquè físicament, tret que tinguis problemes oftalmològics, sí que vas veient com el cos canvia. Arruguetes d’expressió que expressen l’edat que tens, aquells quilets que han vingut ja per quedar-se facis el que facis… Almenys Déu em conserva la vista, tot i que m’avisen que no em faci il·lusions perquè un dia em llevaré i ho veuré tot diferent, en el primer sentit de la paraula.
Però l’inici de la presa de consciència que ja no ets tan jove m’arriba quan, fa anys, una alumna em deixa anar amb tot el pes de la llei del temps que la seva mare és més jove que jo. Ràpidament el cervell se’m posa en marxa fent tot tipus de càlculs precipitats, intentant trobar l’error. Però entre aquell ball de dates, de sumes i de restes, la tossuda realitat apareixia  implacable. La nena tenia raó. Uns anys més tard, veia com els meus primers alumnes anaven acabant carreres o fins i tot anaven posant fills al món abans que jo mateix ho fes; allò va ser l’estocada final. 
Quan tens un fill tot es precipita. I la qüestió és que qui en tenia abans que tu ja t’avisava que això passaria: quan comenci l’escola et semblarà que els anys se t’escapen com aigua en un paner. Quanta raó tenia tothom. Vas comptant els anys que fan els fills sense ser del tot conscient que aquells anys també passen per a tu. Fins el dia que se t’acut mirar fotos de quan va néixer, de quan va entrar a l’escola bressol, de quan li va sortir la primera dent, de quan feia les primeres passes. Et sembla que fa quatre dies de tot allò i alhora que en fa mil anys. Una sensació ben estranya que, per molt que hi pensis i que hi busquis un sentit, no et treu de sobre aquells quasi cinc anys. Cinc anys que han fet redescobrir-me o fins i tot conèixer-me en noves situacions en què mai hauria pensat trobar-me. De vegades t’agrades i de vegades no tant. Així és la vida i així se n’aprèn. I què me’n dieu, de Facebook? Justament abans d’ahir em recordava una foto de fa dotze anys en què ja havia baixat la neu fins a casa. Com per no prendre’s seriosament això del canvi climàtic.
Una altra cosa que és intrínseca al fet d’anar fent anys és la relativitat, i no parlo de la famosa teoria d’Einstein sinó de treure importància a allò que no en té o potser no tanta com semblava. El que abans era motiu de protesta, contestació, indignació i fins i tot rebel·lia et resulta, amb els anys d’experiència a l’esquena, menys important tot i no haver perdut pel camí els ideals, els principis i els convenciments. La diferència és que aprens a defensar-los d’una altra manera i, com que t’adones que tot ha necessitat el seu temps a la vida, aprens a ser més pacient i a esperar resultats més a llarg termini. L’ímpetu de la joventut, que ha de ser-hi, per als joves. És com si passessis el testimoni a la generació següent i tu t’ho miressis, no sense certa melangia, des de la comoditat que et dona l’edat.
I com que la vida va continuant més enllà dels quaranta-cinc i l’experiència és una cosa que no aconsegueixes fins just després de necessitar-la, seguirem endavant si l’univers ens ho permet. Bon dia de les bèsties a tots.