El dia del pangolí

Em dic Phil Connor, i durant una època vaig ser el meteoròleg de la WPBH-TV de Pittsburgh. Potser em recordareu: als noranta vaig protagonitzar Groundhog Day, un títol que a casa vostra (amb la poca traça habitual) es va traduir com a Atrapat en el temps. La nota entranyable a la pel·li la donava una marmota, que es deia Phil, com jo, quins pebrots. El primer que vaig fer abans de sortir rabent de Punxsutawney va ser rebentar-la a pedrades.

Però això no és un problema, perquè espècimens d’aquest rosegador, al món, n’hi ha per donar i vendre. Una situació ben diferent de la que pateixen els pangolins, cosins llunyans per part de mare dels simpàtics plantígrads, que porten dècades sent víctimes del comerç il·legal com a delicatessen gastronòmica, i així ens/els va. Després de passar-me anys repetint el mateix dia (vaig aprendre a tocar el piano, a executar la maniobra de Heimlich i fins i tot –no és qualsevol cosa– em vaig endur l’Andie MacDowell al llit) hauria d’haver intuït que podia succeir una cosa semblant, però no vaig estar gaire fi. Encara més: en certs moments, em vaig permetre de fer conyeta amb la pandèmia, quan la cosa començava a pintar bastos al país on es va originar –allà fa també la tira que els ciutadans viuen el seu particular dia de la marmota. Però només soc un simple meteoròleg, i no la vaig veure venir. Ja m’ho deia, l’Andie: “Phil, xaval, tu segur que vas néixer sent un geni, però amb tants anys revivint la mateixa jornada t’has deixat molta matèria grisa, pel camí.” I ara estem tots atrapats en un altre bucle temporal, o així és com ho perceben molts a qui cada setmana els sembla pastada a l’anterior. El ciutadà mitjà pot arribar a tenir excusa, però n’hi ha que n’haurien d’haver estat més al cas: en concret, diversos càrrecs polítics (no parlo de líders: el lideratge requereix una autoritat moral que aquesta gent no té) que van ignorar el que ens queia a sobre. N’hi ha que, en base als seus sòlids coneixements científics, asseguraven que la Covid-19 era una gripinha de no res, mentre que altres insistien que la pandèmia seria història en un sospir i que, un cop enterrats els nostres morts, per combatre-la n’hi havia prou de menjar quatre Sugus.

Tothom ha après alguna lliçó. Un polític europeu antiimmigració (anti-Europa, anti tot) ja té clar, per exemple, que si fos per ell els infermers peus negres (neozelandesa i portuguès) que el van atendre a l’UCI, no hi serien, al país, i hauria hagut de posar-se ell solet el termòmetre allà on millor li mesurés la temperatura. Tindrà molts dies del pangolí per pensar-hi. A mi almenys, gràcies a ell –i a d’altres– em queda un gran consol: malgrat la pena de ser burro sé que no soc l’únic.