Un dia qualsevol, posem que abans-d’ahir. Et lleves amb la mica de mala lluna reglamentària d’un dilluns d’aquests que no acaba de passar mai. Cap símptoma aparentment alarmant: una bronqueta a la feina, el coet al cul de cada dia, el regal de Nadal de la Blanca, l’exemplar de Un mes en el campo que per fi ha arribat i que ja puc anar a recollir a La Trenca... Un d’aquells dies plàcids i anodins “que només el record pot convertir, fal·laç, en una alegre papallona”. Fins que el ministre Font compareix per anunciar el programa de prevenció precoç del càncer de còlon i així, sense avisar i a traïció, et veus convertit en població de risc i et canvia la vida per sempre. Per cap circumstància sobrevinguda –camino prou, bec molt moderadament, no fumo, cap al·lèrgia coneguda i el sexe..., en fi, deixem-ho aquí– sinó per un inobjectable fet generacional: tenen la fortuna de formar-ne part els majors de 50 anys. I ni que sigui per dos pèls, la crua realitat és que per primera vegada a la vida pertanyo conscientment a un grup de risc. I les que vindran. Ara que soc població de risc només tinc una imatge al cap: em veig estirat a la llitera, sol al box, a pèl sota l’infame i humiliant camisó hospitalari, amb la via posada i esperant torn per a la colonoscòpia que dictarà sentència. És una visió que em torba, perquè ja no puc pensar que això són coses que els passen als altres. Ara l’altre soc jo. I si el diví Adrià advertia a les Memorias que “es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre”, què no haurà de ser, quan arribi el moment, per a un pobre periodista? Perdonin, en fi, el to funest. De veritat que només els volia dir bon Nadal.
