A la Sílvia se li acaba d’espatllar la cafetera bona, la de càpsules. Aquella que va córrer a comprar en veure la mirada del George Clooney assaborint una petita tassa del líquid preuat. I ara què? No pot passar sense cafè. Ho necessita. Avui rep una visita important a la feina i el cafè li és vital per sentir-se segura. Decideix pujar a les golfes i recuperar, provisionalment, l’antiga cafetera de filtre. Com una exploradora, s’equipa amb la llanterna i el pal d’una escombra vella per si li surt un ratolí o alguna altra bestiola nocturna. És extremadament poruga i qualsevol soroll l’espanta. No sap per on començar. A la dreta, un munt de caixes apilades com els carreus de cartró d’un mur infranquejable i, a l’esquerra, una pila de maletes i bosses multiformes. Dubta, però la possibilitat de perdre un temps vital l’amoïna i, per fi, gira la llanterna cap a l’esquerra. Comença a revisar una de les bosses quan el cruixit de les bigues de fusta posa punt final a l’aventura de la cafetera perduda. Corre aterrida escales avall com una fugitiva amb el botí a les mans. Demà, amb calma, solucionarà la qüestió del cafè.
La bossa, atrotinada i polsegosa, fa fàstic i està a punt de llençar-la a les escombraries, però la venç la curiositat. Aprensiva, obre la cremallera només amb dos dits: unes cintes de radiocasset, fotos de cantants amb cabells llargs, retalls i pòsters de revistes, collarets de bijuteria i una llibreta vermella. “No pot ser! –exclama– És el diari!”
Recorda que va sortir de la papereria més contenta que un gínjol perquè havia escollit un quadern d’espiral doble amb tapes de cartolina gruixuda de color vermell cirera. Era un Clairefontaine de luxe, magnífic. Acabava de fer tretze anys i volia escriure un diari com feien les seves amigues. A casa, va camuflar-lo al dormitori com un tresor ben amagat per salvaguardar-lo de possibles lectors tafaners no desitjats.
Avui, un munt d’anys després, l’obre il·lusionada a la recerca de l’adolescent que va ser. La primera plana l’impacta: EL DIARI DE LA SÍLVIA, retolat amb un tipus de lletra psicodèlica gran, molt gran, tant, que el títol ocupa el full sencer. Sembla la portada d’un disc single de música pop. De seguida, li venen al cap els pantalons acampanats, una trenca i una cançó. Un munt d’amigues i de nois en una festa. A la segona pàgina llegeix: “24 d’abril de 1972. Estimat diari, avui et començo i t’explicaré el meu dia a dia amb sinceritat. Estic molt nerviosa i ara mateix no se m’acut res... Ja continuaré demà”. Passa a l’altra pàgina: “Estimat diari, avui la meva amiga Sònia m’ha convidat a la celebració del seu aniversari. Hi serà el seu germà, segur. No sé si posar-me faldilles o pantalons”. Quarta pàgina: “Estimat diari, avui la professora de mates m’ha fet sortir a la pissarra i m’he posat tan nerviosa que no he fet el problema. És que... Potser si...” Els punts suspensius proliferen full rere full del diari, més que si estigués escrit en alfabet Morse.
Es queda astorada. No reconeix ni de lluny aquella adolescent tímida i dubitativa, aquella cagadubtes que mai sabia com actuar. Se li fa tan estranya, que torna a mirar el nom a la primera pàgina per corroborar-ho. “Així era jo als tretze anys? Mare meva! Sort que la vida ens va canviant!”, pensa mentre no acaba de decidir què posar-se per rebre la visita del director general.