Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Lizarte

Robert Lizarte

Divulgador històric i campaner

 

 

El dijous que brilla més que el sol




A certes parròquies era costum que els galejadors fessin descàrregues davant dels altars.

Fins als anys 90 del segle passat, al refranyer pietós i popular de casa nostra existien tres dijous que brillaven més que el Sol: el Dijous Sant, Corpus Christi i l’Ascensió. A partir d’aquells anys només en quedarà un que brilli en dijous, el Dijous Sant, els altres es traslladaran al diumenge.

Avui m’agradaria parlar-vos d’una d’aquestes festivitats, la del Corpus. Sembla que va ser introduïda al calendari litúrgic i festiu pel papa Urbà IV mitjançant la butlla Transiturus de hoc mundo promulgada el 1264, amb la finalitat que es venerés públicament el sagrament de l’Eucaristia. També disposà que se celebrés tots els anys el primer dijous una vegada passada l’octava de Pentecosta. Sant Tomàs d’Aquino composà la missa d’aquell dia i des de llavors és una gran celebració a tota la cristiandat.

Antigament a casa nostra era dia de gran festa. Una setmana abans de la solemnitat, començaven els preparatius per part de les fadrines i fadrins de cada parròquia. Plegats es cuidaven de muntar i guarnir altars allà on era costum, per tal que, quan passés la professó, s’aturessin i entonessin algun cant, també rivalitzant d’aquesta manera, entre cases i pobles per tal de veure qui tenia l’altar més bonic. Els altars que feia la jovenalla eren sempre ben guarnits amb unes estovalles immaculades, rams de flors d’autèntica filigrana, estampes religioses i candeles molt ben alineades. Les cases més benestants dedicaven més esforços i recursos perquè el seu altar fos el més bonic tot obsequiant amb bons i copiosos berenars (durant els dies que es muntava i en desmuntar-ho) al jovent.

El dia del Corpus, de bon matí, les campanes havien anunciat per tres vegades la celebració de la festa. Una vegada s’havia congregat el poble a l’església, sortia la professó del Corpus. Tot el poble en prenia part. A la professó hi havia un ordre que es repetia any rere any. Al començament hi anaven les nenes que aquell any havien fet la comunió vestides amb el seu vestit de primera comunió tot llençant al seu pas pètals de flors. Seguidament anaven els escolanets amb la creu processional, l’encenser i dues candeles. Uns metres més enrere anaven els estendards i banderers, que eren portats pels fadrins o pels homes més grans, segons la població.

A continuació anava el mossèn, i el vicari si n’hi havia, sota tàlem, amb la Custòdia a les seves mans i l’humeral que els cobria esquenes i braços. El tàlem era portat pels cònsols i consellers de Comú i era un acte de molt honor i distinció poder portar-lo. Si aquell any s’ho podien permetre, llogaven alguna orquestra que anés tocant per acompanyar el pas. Normalment a principis del segle passat eren els militars del regiment de la Seu d’Urgell qui es cuidaven d’amenitzar la professó i també el ball que tenia lloc a la plaça una vegada s’havia acabat de dinar.

Darrere del tàlem i l’orquestra (si era el cas) es feien dues fileres: els homes per un costat i les dones amb la canalla per l’altre, tot acompanyant la professó amb atxes i candeles. Recorrien els carrers principals del poble i cada vegada que veien un altar es paraven i entonaven el Tantum Ergo que cantaven amb molta devoció.

En una de les consuetes d’Andorra la Vella de principis del segle XX, se’ns descriu molt bé aquesta festivitat: “Es fa la professó per los carrers principals: en los punts hont s’hagen fet capelles o altars se para la professó, y posada la Custòdia sobre la taula allí aparellada, s’incensa al Santíssim, mentres se canta algun himne litúrgic. De retorn [...] al arribar a la Plassa lo preste dona la benedicció ab lo Santíssim, entonant-se de seguida lo Te Deum que’s canta fins arribar a l’Església”.

En algunes parròquies també era costum que els galejadors, o trabucaires, fessin sonores descàrregues de pólvora cada vegada que es paraven davant d’un altar, per tal d’avisar els de més enrere que es paraven a entonar un cant. Una vegada s’havia acabat la professó es tornava cap a l’església, on es feia una missa solemne, s’adorava i es beneïa amb l’Eucaristia la Custòdia i per acabar es cantaven els Goigs del Santíssim Sagrament. 

A la tarda se solia fer un lluït ball a la plaça on tothom participava i depèn de les parròquies, els mateixos veïns portaven el berenar i el compartien. La festa durava fins a Sol Ponent, quan sentien les campanes que donaven el senyal d’Oració i tothom marxava cap a casa.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic