Setembre no és un mes, és un estat d’ànim. Quan el calendari encara marca els darrers dies d’agost, ja és setembre en el nostre interior. I en les maletes obertes, i en els xiringuitos tancats i en els matalassets desinflats, i en les bicicletes que tornen als garatges, i en les tardes que s’escurcen. Setembre és el principi i el final, és el neguit pel que s’acosta i l’enyorança pel que se’n va. O per allò que mai va venir, que és molt pitjor.
Abandonem l’estiu com qui abandona tota esperança. Marxem: queda un armari buit, una posella sense llibres i l’estenedor plegat. Fem l’últim sopar amb els relleus, el que sobreviu a la nevera.
Si agost és un parèntesi que es tanca, els primers dies de setembre són la nit abans d’una operació quirúrgica, l’angoixa que se’t menja, i els propòsits que no compliràs: aprendre idiomes, anar al gimnàs, deixar de fumar, ressuscitar un mamut, posar-te a dieta, moderar el consum d’alcohol perquè no sigui l’equivalent dels Grans Llacs en licors flamígers, i col·leccionar tots els fascicles existents al quiosc de la cantonada: els carros de combat de la Segona Guerra Mundial, les peces per (re)construir del mític Seat 600 o els potets de pintura per decorar objectes restaurats.
És obrir el calendari i buscar raons per sobreviure, substituint els plans impossibles pels projectes possibles i encaixar els desitjos amb la realitat. A alguns els ha tocat ser un setembre permanent, on sempre queden arrugues en folrar els llibres del col·le; als més afortunats un juny ple de llum; als més insensibles, un gener fred però al final tots, absolutament tots, estarem d’acord que setembre és el dilluns dels mesos.
