He mirat –molt enganxat– els deu curtmetratges d’anàlisi política sobre el procés constituent que ha realitzat l’AR+I; un treball de qualitat, en el qual s’aprecia l’empremta del “conserge i noi dels encàrrecs” de la fundació, Yvan Lara.
Els ciutadans que no hem llegit les transcripcions de la Comissió Tripartida tenim molts forats sobre les negociacions i quines van ser les postures dels protagonistes; especialment en aspectes dels quals se n’ha parlat poc: la composició i el nomenament dels membres del Consell Superior de la Justícia i del Tribunal Constitucionals. Els curtmetratges no donen massa llum sobre el tema; algun dels entrevistats deixa anar que, en algun moment, s’havia proposat la “inclusió” al Tribunal Constitucional dels exsíndics seguint el model francès en el qual, a més dels nou membres del Conseil Constitutionnel, en formen part els antics presidents. 
La meva conclusió –potser equivocada– és que no va haver-hi debat en el mode de designació i els andorrans vam acceptar, com una més de les competències “residuals” de l’Antic Règim, l’acte de lliure decisió dels coprínceps de nomenar el 50% dels jutges constitucionals. 
Hans Kelsen (1928) enunciava els principis bàsics de la jurisdicció constitucional: el mode de reclutament ha d’estar repartit entre diverses institucions, el seu nombre no ha d’ésser massa gran per a poder acomplir la missió d’interpretació jurídica i han de ser especialistes “eminents”.
Al dret comparat hi ha diverses experiències, distints models i criteris per limitar les influències partidàries,  garantir l’especialitat tècnica i la independència de l’òrgan front als altres poders de l’Estat. La designació directa per part de cadascú dels òrgans institucionals que tenen la facultat d’escollir els membres del tribunal constitucional, com succeeix a Andorra, és força estesa. En altres països, cal el consens d’almenys dos òrgans diferents. És el cas dels EUA per al nomenament dels jutges del Tribunal Suprem, que és qui administra la justícia constitucional al país nord-americà: el president proposa i el Senat ha de donar el consentiment. 
La designació directa i els models de consens tenen al seu torn variants per tal de garantir els contrapesos (checks and balances), la pluralitat i la independència enfront de l’actuació dels altres poders públics, A Itàlia, un terç dels magistrats de la Cort Constitucional és nomenat pel president de la República, un terç pel Parlament, en sessió conjunta de la Cambra de Diputats i el Senat i el terç restant per les supremes magistratures ordinària i administrativa.
Que el sistema andorrà és millorable queda demostrat pel fet que en 32 anys només hi ha hagut una magistrada: Laurence Burgorgue-Larsen, a proposta del copríncep francès. 
El perfil del jutge nomenat pel copríncep-bisbe ha sorprès (?) més d’un; fins i tot el síndic ha cregut procedent assenyalar que “el nou magistrat ha d’actuar amb neutralitat ideològica”. Un desideràtum que xoca amb l’afirmació del ressuscitat teòric polític de les dretes més extremes, Carl Schmitt, que sostenia “sempre hi ha política en el dret”. 
Les paraules del síndic em van recordar el capítol sobre els estats dèbils dels discursos sobre la primera dècada de Titus Livi de Maquiavel; el pretor llatí Annio adverteix els seus missatgers: “és important pels nostres interessos que penseu abans el que farem que el que direm. Serà fàcil, un cop establert el nostre propòsit, acomodar les paraules a les coses”.
Annio i Maquiavel sabien que les paraules se les endú el vent. Els coprínceps, suposo, també.