No dic que hi hagi morts i morts, si es pot parlar així. Però que morir provoca dolor, sí. I si és de qui t’ha donat la vida i un suport incondicional, també. I aquest és el cas del meu pare. Físicament ens assemblàvem molt i també força en el caràcter, crec. I no per caure en cap tòpic, us diré que era senzillament un home bo. I ho vull dir perquè aquesta bondat que semblava com natural, tot i que no sé si li venia de sèrie o si l’havia anat cultivant, aprenent i cuidant al llarg de la seva vida, era una de les qualitats que més admirava d’ell. No vaig poder dir massa res quan el vam acomiadar l’altre dia, però sí que tant de bo se’ns encomanés a tots aquesta bondat seva. I ser bona persona no vol dir ser un fleuma a qui tot se li cola, no vol dir donar la raó a l’interlocutor o creure’s immune a tot. No, de cap de les maneres. Era un home sensible, potser massa i tot. I sí, li va tocar patir per la feina, què us diré, cap de personal d’una gran empresa, acostumat al diàleg i a la negociació i també a alguna amenaça, però sobretot per la família més propera. Sempre, sempre, sempre va sortir al pas de les necessitats que es van anar presentant amb serenor, vist des de fora, però amb molt de patiment, vist des de dins... I ara no sé si patia perquè amb prou feines es queixava i ja no podia connectar amb nosaltres amb la paraula. Sí que ho feia amb els gestos d’amor. Per a un petonet sempre estava ben a punt i fins al final. A nosaltres ens ha fet patir sobretot darrerament. Perquè, com deia al principi, hem vist de prop el dolor de morir i, si em permeteu, la mandra de morir. Crec que li feia certa recança tant a ell com a nosaltres que l’hem acompanyat fins al darrer moment el millor que hem sabut. Que descansi en pau.
