El drac i el fènix

Avui el contingut de totes les entrevistes de Liudmila Ulitskaia, una de les veus literàries russes més destacades, guanyadora del Premi Booker rus i de molts altres premis nacionals i internacionals, diverses vegades proposada per al Premi Nobel de Literatura, es redueix a un sol missatge: atureu la guerra. No hi ha res més que aquest dolor, totes les coses han perdut el sentit fins que no torni la pau. 

La investigació dels conflictes entre els pobles veïns sempre havia format part de la seva creació i pensament. Aleshores Liudmila Ulitskaia en parlava intentant entendre’ls des de fora.  L’any 2019 va publicar un llibre de relats que es deia El cos de l’ànima. El relat que l’obre, seguint una introducció poètica dedicada a dones amigues, es diu El drac i el fènix. Parla de la mort i de l’amor entre dues dones, una de família azerbaidjanesa i una de família armènia, procedents de la mateixa petita ciutat a la República d’Alt Karabakh. Havent emigrat de la seva regió destrossada per una sanguinària guerra entre els azerbaidjanesos i els armenis que va esclatar al començament dels anys 1990, la Zarifa i l’Anaïd es van conèixer i estimar a Moscou, es van casar a Amsterdam i viuen a Xipre. Abans de morir, l’advocada azerbaidjanesa, vuit anys més gran que la seva parella, demana al seu germà Saïd que li porti la catifa teixida pel seu besavi o rebesavi. Serà la catifa que cobrirà el seu taüt. 

La catifa estava decorada amb una batalla interminable entre un drac esquifit i un ocell sagrat dels pobles antics: tal vegada fènix, tal vegada simurgh – l’enorme monstre barreja d’un paó, un lleó i un griu–. Us reprodueixo un fragment de la seva descripció en la meva traducció maldestre i feta a correcuita. Espero que aconsegueixi transmetre, almenys en part, l’elegància del text original:  “Les pues afilades de garres i dents, creades per les mans del teixidor, hi estaven representades per durar per sempre més: fins que no es descolorissin les pintures, fins que no es podrís la llana, fins que el temps no fes cendres la memòria del treball de l’artista, de l’oposició entre les forces de la natura i el mite, de l’enemistat entre els fràgils humans més profundament viva que en aquell quadre, que perpetuava a la consciència de dos pobles veïns, el primer dels quals era un drac monstruós, i el segon, un ocell sagrat, o bé a la inversa, un era el drac sagrat, i l’altre, l’ocell monstruós... I no es podia distingir quin d’ells era el guerrer i quin era el bruixot, quin era el mal i quin era el bé, perquè ambdós s’unien en un cercle irrompible i immòbil...” 

No hi ha felicitat més plena que viure i morir en pau. Avui Liudmila Ulitskaia no es cansa de dir que si algú podrà aturar la guerra que ens esclafa a tots, seran les dones. Sona tan bé: però com l’aturem? Què fem? I com?