Em cauen aquests dies a les mans dos textos reveladors. Del geògraf i teòric social David Harvey, El dret a la ciutat, i del sociòleg francès J. P. Garnier, La invisibilització de les classes populars. Amb els títols no és difícil preveure’n el contingut. Però donem-ne una ullada a la descripció que fan del nostre present. Descriu Harvey com el capital ha trobat en la urbanització el lloc ideal per a col·locar els seus excedents i ha convertit la qualitat de vida en una altra mercaderia. Ha estat una gran màquina destructora de la vida preexistent, ha expulsat els antics veïns de zones urbanes cèntriques, tan desitjables per a l’especulació, i ha disgregat la classe treballadora, rebla Garnier, confinant els menys acabalats en el que s’ha acabat convertint en guetos d’habitatge social als afores de les ciutats (l’exemple de les cités) i físicament separades, sovint per aquestes autopistes que es converteixen en barreres físiques i socials. Els treballadors a qui s’ha venut i s’han empassat que són classe mitjana s’han dispersat per altres àrees. Ni rastre de l’antic barri obrer i la possibilitat que fos focus d’oposició al sistema. Els centres gentrificats, turistificats, han privatitzat l’espai públic: pots gaudir-ne si seus en una terrassa i consumeixes.
La descripció ajuda a constatar que Andorra fa tard, que hi ha poca opció de tornar enrere, per molts benintencionats processos ciutadans que s’engeguin.
Però al sud, la Seu potser està a temps de salvar-se’n. Ara ha rebut una milionada. Estaria bé que aprengui dels errors dels altres, planifiqui molt bé què en farà, i no es limiti a rentar la cara a un centre que quedi a disposició plena de les urpes del capital avariciós que l’ompli de franquícies i autobusos de turistes i expulsi els veïns i el comerç tradicional, mentre uns metres més enllà s’aixequen blocs d’habitatge social desconnectats de la ciutat, com a germen de futurs guetos.
