El 21 de setembre del 2025 es va complir un any de l’ordenació de Josep Lluís Serrano Pentinat com a bisbe d’Urgell. La seva elecció es va fer segons el sistema actual vigent, en què el nomenament dels bisbes és competència exclusiva de la Santa Seu. Aquest procediment es fonamenta en l’acord signat el 2008 entre el Vaticà i el Principat d’Andorra, amb Albert Pintat com a cap de Govern, que estableix que el Govern andorrà ha de ser informat prèviament del candidat, però sense capacitat d’intervenció, i que l’anunci es fa de manera simultània a Roma i a Andorra la Vella.

Pel que fa al mode d’elecció, els bisbes d’Urgell tenen un origen antic: ja al segle X es consoliden seus i diòcesis, i durant bona part de l’edat mitjana la seva elecció es feia a través del col·legi de canonges de la catedral. Durant segles, però, els monarques hispànics van disposar del dret de presentació, una prerrogativa que els permetia proposar candidats a la Santa Seu. Això convertia el nomenament del bisbe d’Urgell en una decisió que implicava també la designació del copríncep d’Andorra i, per tant, depenia directament de la voluntat de la monarquia hispànica i establia una connexió indirecta però decisiva amb el Principat, un aspecte que encara no ha estat estudiat amb profunditat.

Aquest dret fou perseguit pels Reis Catòlics, que havien intentat obtenir-lo de manera universal, però no va ser fins a Carles V que, l’any 1523, aconseguí del papa Adrià VI el dret il·limitat de presentar candidats per a les vacants de les catedrals i abadies consistorials. La Santa Seu es comprometia a acceptar-los sempre que fossin idonis, cosa que en la pràctica generava un episcopat sotmès als interessos de la Corona. Aquest sistema provocava algunes tensions entre els papes i la monarquia, tot i que gairebé sempre els candidats eren acceptats.

En temps dels Àustries, era freqüent que els bisbes fossin naturals del territori, fet que afavoria la proximitat cultural amb la població. Amb els Borbons, en canvi, la centralització de Felip V va portar a nomenar principalment bisbes castellans. Aquest context es vinculà també a la Guerra de Successió, que fou un moment clau per a Andorra. El Principat, en un inici, es decantava pel bàndol austriacista i havia mostrat el seu reconeixement a l’Arxiduc Carles. Per això, amb la victòria borbònica, Andorra corria un greu perill de veure qüestionats els seus furs i privilegis. El nomenament del bisbe Simeó de Guinda (1713), fidel als Borbons i plenament conscient d’aquesta situació, fou decisiu, ja que malgrat la seva afinitat amb la nova dinastia, va intercedir davant Felip V per garantir els drets històrics del Principat. Aquesta acció el convertí en un dels personatges clau en la preservació de la independència i les prerrogatives dels andorrans en aquell moment crític.

El procediment d’elecció de bisbes es va mantenir amb alguns matisos en segles posteriors. Al segle XX cal destacar el Concordat de 1953 entre Franco i el papa Pius XII, que va reforçar el control del règim sobre l’Església i que molts historiadors consideren l’expressió jurídica del nacionalcatolicisme a Espanya. No seria fins a la Transició democràtica que el sistema canviaria definitivament: el 1976, Joan Carles I va renunciar al dret de presentació en el marc de la Llei per a la Reforma Política. D’aquesta manera l’últim bisbe d’Urgell nomenat amb aquest privilegi fou Joan Martí Alanís l’any 1971. 
El Concordat de 1979 entre el Vaticà i Espanya va consolidar l’excepció andorrana i va reconèixer expressament: "Ninguna parte del territorio español o de soberanía de España dependerá de Obispo cuya sede se encuentre en territorio sometido a la soberanía de otro Estado, y ninguna diócesis española comprenderá zonas de territorio sujeto a soberanía extranjera, con excepción del Principado de Andorra que continuará perteneciendo a la Diócesis de Urgel."

A Andorra, la promulgació de la Constitució de 1993 va reconèixer el paper dels Coprínceps. L’article 43 estableix que aquests són, conjuntament i de forma indivisa, el Cap de l’Estat, i en tenen la màxima representació. Els Coprínceps són, a títol personal i exclusiu, el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa; els seus poders són iguals i deriven de la Constitució. 

Quan el 2008 es va signar l’acord amb el Vaticà, el Principat d’Andorra va donar un marc propi i actualitzat a aquesta particularitat històrica. El text recull el principi constitucional que estableix que el bisbe d’Urgell és copríncep del Principat, confirmant així una tradició històrica adaptada a la norma jurídica internacional. D’aquesta manera, es deixa clar que el nomenament del bisbe d’Urgell correspon de manera exclusiva a la Santa Seu. 

Més enllà de la seva dimensió religiosa, el nomenament del bisbe d’Urgell continua sent un element clau de la sobirania andorrana i un factor d’equilibri en les relacions amb França i Espanya. Molts pensem que aquest fet no és només el fruit d’una tradició, sinó que, més enllà d’això, esdevé una manera de concebre els nostres pilars institucionals i polítics, i que encara avui pot continuar sent plenament vigent i necessari.