El dret inalienable a la vida

L’altre dia revisava l’hemeroteca, ara que tinc bastant temps entre biberó i biberó del Jan, i em vaig aturar en unes paraules transcrites del papa Benet XVI, aquell papa amb cara de pocs amics i que va passar sense pena ni glòria. En aquella ocasió afirmava que la vida era un dret inalienable. En aquell moment, aquella màxima em va semblar força lògica i buida d’interès. Em semblava obvi que la vida era un dret, i que era inalienable. S’ha cobert de glòria (mai més ben dit) aquest home, vaig pensar…

Però aquelles paraules, després d’aquella primera i pueril reflexió, van acabar cobrant el seu just sentit. I és que un home amb bona salut, de 40 anys, independent i plenament lliure en els seus actes, que fa tot o quasi tot el que desitja a la vida… no podia, en una primera lectura, veure el fons d’aquelles paraules, era impossible. Calia llegir entre línies i vet aquí les meves conclusions.

El primer concepte: la vida és un dret. Interessant quan et poses en la pell d’aquelles persones que consideren que la vida que els ha tocat no és la que ells consideren com a digna. De seguida vaig pensar en aquelles persones que reclamen el dret a no viure-la, que no creuen que la seva pròpia vida sigui una obligació. Tots recordarem casos com el de José Luís Sampedro, que va acabar exercint aquell dret malgrat l’oposició de moltes veus, sovint amb arguments religiosos, que asseguraven que era Déu qui havia triat aquella vida per a ell i que ell havia de resignar-s’hi. En aquest estadi de la reflexió vaig adonar-me de l’enorme contradicció que tenyia les paraules de l’ex-Papa. Era el representant de Déu a la Terra qui declarava que la vida era un dret i no una obligació. El representant d’aquell mateix Déu que obligava a viure una vida no volguda a persones que no li troben la dignitat humana per enlloc.

Així, tenim clar que la vida no ha de ser una obligació sinó un dret. Però és que, a més, aquest dret és inalienable. Aquí, aquells que sostenien arguments de caire religiós hi trobaran la legitimitat per posicionar-se en contra, per exemple, de l’avortament. El dret és inalienable, per tant, ningú pot triar per algú altre, ni tampoc per un nonat. Aquí, les paraules del papa resulten prou clares i gens contradictòries.

Dret inalienable, segons la definició del Pompeu, implica que no pot ser negat a una persona i que tampoc pot ser venut ni cedit. Resumint, significa que la vida és i serà teva i només teva. És o hauria de ser, perquè encara avui trobem diferents casos d’explotació en què les persones es veuen despullades de la seva dignitat i també del seu dret a gaudir en llibertat de la seva vida. Prostitució forçada, esclavitud, presos polítics, o no… molts són els casos en què aquella frase del papa Benet sembla que no té cap efecte.

Però això també passa en situacions no tan transcendentals ni greus com les que acabo de mencionar. El dret deixa de ser inalienable quan moltes persones deixen de fer o, simplement, ser el que volen i senten, massa sovint per culpa d’aquella opinió dels altres que tant ens preocupa. I això passa encara més en societats petites com la nostra, però també en àmbits més propers i íntims quan algú, per les raons que siguin (totes legítimes i respectables) deixa de ser conforme a la norma. Costa acceptar que amics o família puguin sentir-se molestos o decebuts perquè aparques a un costat la norma preestablerta. Costa acceptar que la teva realitat no s’adequa al que és políticament i socialment correcte.

Per aquest motiu, milers de persones deixaran d’exercir el seu dret a la vida, aquell dret inalienable que hauria de permetre viure la vida com si fos únicament teva. Ningú hauria d’adaptar la seva existència a aquella que els altres estan disposats a acceptar. Ningú hauria de deixar la seva felicitat en segon pla per assegurar la dels altres. Perquè la felicitat hauria de ser també inalienable del dret que té l’ésser humà a viure la seva vida.