Diari digital d'Andorra Bondia

El dret a la peresa




A El dret a la peresa, Lafargue defensa que el treball és una imposició del capitalisme, i l’oposa al “dret a la peresa”, més proper als instints de la naturalesa humana, amb el qual s’aconseguiria el “dret al benestar” i la culminació de la revolució social.
La Fina sempre ha treballat a l’hostaleria des que va deixar el seu poble, fugint de la temporalitat de les feines del camp, amb 17 anys. Va arribar aquí per fer de cambrera en un hotel. El salari era petit, però com que també li donaven dormir i menjar, es va avesar a compartir una habitació indigna amb 3 companyes més. El treball era dur, però era jove, i havia marxat de casa amb la il·lusió de començar una nova vida plena d’esperances. L’altre dia vam tenir temps de fer un cafè en una de les breus pauses que ella mateixa s’acorda. El cas és que els dies els té ben plens (més que el moneder!). La vaig veure arribar ranquejant amb l’esquena recta i amb cara de patiment. Fa temps que la conec, i percebo en la seva cara el rictus que et deixa aquest dolor constant al qual no vols fer cas  perquè si no et posaries a cridar. I és que la Fina és una dura de les de debò. 
Sempre m’ha despertat admiració la seva capacitat de treball. Serveis d’esmorzar, neteja d’habitacions, empalma amb la neteja del menjador després dels dinars, i si convé deixa les taules parades pel servei del sopar. Des que es va separar de l’home li costa arribar a fer front a totes les despeses.  Per sort, els nens són prou grans per llevar-se sols al matí, esmorzar i anar a l’escola. Ha tingut sort, són molt bons minyons. El dia de festa se’l ven per anar a fer extres en un restaurant. Tot ajuda. No es pot aturar. Fa dos mesos que li fa mal l’esquena, va tirant amb analgèsics. Fa uns anys, de tant fer llits, de tant escombrar, de tant fregar, va tenir una lesió al canell i la van haver d’operar. Sort que en aquell moment eren dos sous a casa.  Sap que ara no es pot permetre estar de baixa, no hi arribaria. I jo no sé què dir-li. Em pregunto si continua netejant escales per completar. Aquí són molts els qui com ella necessiten “completar”. No es queixa, té el seu caràcter, la seva dignitat. Un dia li vaig dir que l’admirava, es va pensar que li prenia el pèl... 
La Fina és més jove que jo. En vaig parlar amb la Isabel, una amiga comuna. Dels dolors repetits, del fet de no poder-se doblegar. Ella diu que deu ser una hèrnia discal. La Isabel sap de què parla: oficialment és caixera, en realitat fa de tot al supermercat on treballa, recepciona la mercaderia, descarrega cartrons, reposa prestatges, neteja la botiga, i la caixa, és clar. Diu que si li paguessin per tona remoguda, seria milionària. Un bon matí no va poder sortir del llit. Totalment bloquejada, amb un dolor per morir-se. Apa doncs, baixa, pèrdua de salari, avançament de despeses, ressonància magnètica, i paf, veredicte d’hèrnia discal. Des que la van operar, es troba millor i ha tornat a la feina amb normalitat. Intenta seguir tots els consells d’ergonomia que li han donat, però la feina s’ha de fer. La Isabel també és més jove que jo. Aquestes esquenes... 
Diuen que és la malaltia del segle.  Quan dia rere dia ens vomiten els comptes de la CASS, no puc deixar de pensar en aquests amics, treballadors que s’utilitzen com si fossin mocadors d’un sol ús. I és que la realitat del món laboral és aquesta: sigui quin sigui el sector d’activitat, els treballs més penibles són els més mal pagats, i els que tindran les pensions de jubilació més baixes, i ara a més alguns senyorets pretenen que treballin més temps. ¿I què farem amb tota aquesta gent prematurament usada, que difícilment arribaran a l’edat de jubilar-se amb capacitat de treballar? Continuarem amb la cançoneta: El treball dignifica... sobretot a qui es beneficia del treball aliè!

Comentaris: 5

Comentaris

Antonia et felicito pel teu article !! la realitat és crua i costa escoltar alguns polítics que s omplen la boca de dades macroeconòmiques lluny del dia a dia de molts trevalladors.

La realitat. Molt bon article.

ES POT DIR MÉS ALT, PERO NO MÉS CLAR,L'explotacio de la clase obrera es un fet, Em fet deu pàsos enrere, i encara no s'acabat. Els hi agradaria als que remenen les cireres torna al dret de pernada, Mai en tenen prou.

Manel

Antònia, és genial que donis llum a l'Andorra silenciada ! seguim !

Si senyora ! Aquesta Andorra que descrius tu Antònia és l'Andorra invisible que deixa de ser-ho quan escrius sobre ella. Jo tinc una amiga que li passa com a la Fina. Es diu Lupe. I si les sumessim totes quantes són ?

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic