Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

El ducat de la Seu d'Urgell




Quan els andorrans pensem en la Seu d’Urgell, el primer que ens ve al cap és, sense cap mena de dubte, el palau episcopal. I és que per a nosaltres no és solament la residència del bisbe de la diòcesi urgel·litana, sinó també la residència d’un dels nostres caps d’Estat i espai de representació diplomàtica que fa que una part de l’edifici gaudeixi d’extraterritorialitat, essent considerat territori andorrà.

Ara bé, si deslliguem la figura del cap d’Estat, la Seu és per als andorrans tan sols la primera població dins del regne d’Espanya, els nostres veïns del sud, i parada obligada per reclamar l’impost sobre el valor afegit de tot allò que adquirim frontera avall i que, com a extracomunitaris, tenim dret a recuperar.
Si ens remuntem en el temps, a l’època feudal, la Seu fou –entre els segles IX i XV– el feu d’un important comtat, el comtat d’Urgell, la pervivència del qual fou la més gran de tots els antics comtats catalans. Si bé això és conegut per tots els andorrans, no ho és tant que la Seu sigui avui un ducat, és a dir, un territori, feu, o domini governat per un duc.

Doncs si, la Seu d’Urgell és un ducat gràcies a la família reial espanyola des de l’any 1888. Fou el mateix rei d’Espanya, Alfons XIII, durant la regència de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, qui creà aquest títol nobiliari a favor del senador Ramón Martínez de Campos y Rivera, II marquès de Martínez de Campos, en reconeixement als mèrits del seu pare, el capità general Arsenio Martínez de Campos y Antón, que va propiciar la restauració borbònica a Espanya i la proclamació d’Alfons XII com a legítim rei.

Estem parlant de la campanya militar, en plena tercera guerra carlina, que Martínez de Campos va liderar quan el nostre copríncep episcopal, el bisbe Josep Caixal i Estradé, era vicari general dels exèrcits carlins i, juntament amb el general Antonio Lizárraga y Esquiroz, des de la fortalesa de la Seu, intentaven defensar el pretendent carlí a la corona d’Espanya, Carles de Borbó i Àustria-Este (Carles VII). Després de 45 dies de setge per part del general Martínez de Campos, el 26 d’agost del 1875 la Seu va capitular: va ser el principi de la fi de la guerra. El 8 de novembre del 1888, la reina regent, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, atorgava el títol de duc de la Seu d’Urgell, amb Grandesa d’Espanya, a Ramón Martínez de Campos y Rivero, “deseando perpetuar la memoria de uno de los hechos de armas más notables de nuestra historia militar contemporánea y dar una señalada prueba de mi Real aprecio en la persona de su hijo primogénito al Capitán General del Ejército Don Arsenio Martínez de Campos y Antón por los servicios eminentes que ha prestado a la Nación y al Trono”.

Avui el titular del ducat de Seu d’Urgell és l’empresari Arsenio Vilallonga y Martínez de Campos, nascut el 1948. Però com deia el premi Nobel de Literatura Jacinto Benavente, l’única aristocràcia possible i respectable és la de les persones decents. Tot i que no sé si va ser abans o després de dir que “en cuestión de árboles genealógicos, es mejor andarse por las ramas que atenerse a las raíces...”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic