El dúmping laboral de l’Administració

Devia tenir uns 25 anys, havia acabat la carrera en una universitat francesa i el seu objectiu era aconseguir plaça de professor. Per algun motiu que no recordo no se’n va acabar de sortir. Però en el fons, com ell mateix admetia, el que somiava era fer-se funcionari. Treballant en el que fos, però funcionari. I efectivament, al cap d’un temps, potser un parell d’anys, va sortir-se amb la seva: avui exerceix d’urbà i me’l topo de tant en tant dirigint la circulació. Per a algú com jo que venia de baix i per a qui treballar a l’Administració no havia sigut mai ni tan sols una opció, aquella fe cega en la cosa pública em va deixar de pedra. Entre d’altres motius, pel conformisme i per l’escassa confiança en el sector privat que denotaven. Com he comprovat després, el somni laboral del meu amic, fer-se funcionari o assimilat, no era en absolut una dèria personal: el compartia (i el comparteix) una fracció considerable de la població en edat de treballar. Si miro enrere, de seguida em surten una trentena llarga d’excompanys que els últims dos decennis han saltat a la funció pública o rodalies. I això, només en el món del periodisme. La realitat és que, amb les condicions que ofereixen administracions i parapúbliques, la privada no hi pot competir: una mena de perniciós dúmping laboral que xucla constantment els recursos, l'experiència i el talent de les empreses i del qual rarament es parla. Dir-ne competència deslleial i parlar de tret al peu (perquè són els privats els que mantenen el sector públic) tampoc no sembla desproporcionat. Però ara disculpin, que acabo de trobar al BOPA un edicte prometedor. A veure si tinc sort i m’agafen. De què? No importa. Del que sigui.