Fa uns dies, la cadena de televisió francoalemanya Arte va emetre la pel·lícula Atomic Falafel (Israel, 2015). Dirigida per Dror Shaul, aquesta comèdia bastant esbojarrada tracta d’una venedora de falàfel –aquell menjar ràpid comú a molts països de l’Orient Mitjà que consisteix en croquetes fetes de pasta de cigrons, acompanyades d’enciam i diverses salses i que se sol servir dins d’un pa de pita en establiments al carrer– que, junt amb la seva filla –la típica adolescent rebel– i un inspector d’una agència atòmica, acaba parant els peus a una doble conspiració dels militars d’Israel i de l’Iran per bombardejar-se amb armes atòmiques.

El realitzador no s’ha estalviat cap dels recursos còmics que hom es pot imaginar. El falàfel és atòmic perquè està establert en una petita ciutat que conté un reactor atòmic, perquè s’acompanya d’una salsa picant d’una força atòmica, perquè els dos protagonistes tenen una relació amorosa... Bé, parem aquí. És clar, els generals juguen amb models amb plàstic d’avions i míssils dins d’un bac de sorra; el dolent de la pel·lícula és borni i s’ho mira tot a través d’un telescopi; l’agent secret té unes claus al cos que li fan rebre la ràdio dins el seu cap; l’informàtic és petit i lleig; i el rabí que haurà de circumcidar de nou l’inspector atòmic té un posat força alegre mentre ensenya els seus escalpels a la futura víctima.

L’humor és exagerat –penseu en Ocho apellidos bascos– i els contexts geogràfic i cultural ens poden resultar llunyans. Però, a la vegada, es toquen temes propers. La nena de la protagonista pateix DTAH i dislèxia, amb les corresponents dificultats a nivell escolar. Té, a més, els problemes força típics de relació amb els altres joves de la seva edat (15 anys). Amb la seva millor amiga, es comuniquen emprant les xarxes socials. Entren així en un món virtual en què els adults tenen vetada l’entrada. La seva mare és soltera, tot i que no ho voldria ser: busca l’amor després de la desaparició del seu marit. Els diners escassegen, entre altres motius per una falta de l’administració. Tenen la sensació de viure en un món en què els agents dels estats no busquen el millor per als seus ciutadans, sinó tot el contrari. Són elements que ens poden recordar situacions complicades que hem viscut, o que han viscut persones reals del nostre entorn.

Amb tot, el tret principal de la història és la humanitat. Apareix per damunt de tot, acompanyada d’una bona dosi d’esperança, sobretot en el sentit comú de la generació més jove. També pot resultar esperançador el fet que la pel·lícula hagi pogut sortir sense patir cap mena de censura, malgrat deixar els estaments oficials bastant en ridícul. Admetre punts de vista divergents i presentar-los amb humor és, per mi, la manifestació d’una veritable democràcia moderna. Però, tothom n’és capaç?