Un dia, un senyor amb to poc complaent, em va dir que el càrrec de president de Velles Cases Andorranes m’havia pujat al cap. Jo crec que més aviat m’ha pujat al cor, i si el cap ha afectat, és per respectar els estatuts de l’associació, que manen sensibilitzar autoritats i ciutadania sobre la nostra cultura i salvaguardar elements del patrimoni cultural. És gairebé allò que he fet, i que estic fent amb l’ajuda dels companys de Velles Cases Andorranes, per evitar que un dels darrers vehicles emblemàtics, com altres d’aquells anys 1940 o 1950, malauradament ja desapareguts, no sobrevisqui com a mostra d’una Andorra d’anys passats.
El vell Fargo, un nom a la vegada exòtic i encantador, construït a mitjans dels anys 1940 en el llunyà Canadà va aterrar a Andorra, recuperat a París, als mateixos establiments Fargo, pel senyor Rossell, conegut com Pommes de terre en gros, tal com diu un dels documents que envia als primers propietaris del vehicle, els senyors Cassany i Arajol.
Durant anys, després d’haver efectuat el servei entre Andorra i Ax Les Thermes, i rebre viatgers provinents de París o Tolosa, també duia, els seus dies de repòs, esquiadors fins on les carreteres nevades el deixaven pujar. És en una d’aquestes expedicions quan Josep Alsina fotografia admirablement el xofer, Miquel Flotats, descarregant esquís de sobre l’autobús, mentre esquiadors, entre ells, Victòria i Josep Serra, guaiten a peu de carretera. D’incessant servei regular de passatgers a transport d’esquiadors, el vell Fargo es va fer gran. Els nous autocars, més potents, més confortables, més grans, el van arraconar, i va decidir no sortir més d’Andorra, o ben poc, per dedicar-se un temps al transport escolar.
El seu darrer xofer, Joan Martínez, el va adquirir i convertir en camping car, però tot i així ja era massa lent i vell per a les carreteres dels anys 70. Finalment, el va aparcar, gairebé per només estirar les rodes o les cames i pujar la mainada del veïnat per la carretera de Fontaneda. Allà es va quedar, dormint, mimat pel seu darrer propietari fins que va morir. Abandonat durant prop de quaranta anys, va servir de llenyer, rovellant-se a poc a poc, amb el perill que una esllavissada de la muntanya a tocar mateix l’acabés de destruir, i un cop el mur el va tapar de la vista dels qui per allà passaven, es va fer fonedís.
Un dia, però, amb uns companys, sabedors d’on estava, vam anar a veure què trobaríem, i malgrat els anys, malgrat la manca total de manteniment, malgrat l’exposició a la intempèrie, el Fargo ens va somriure.
Vam decidir treure’l del seu cau, i amb l’ajut de l’empresa Mauco, que ens va prestar professionalisme i consideració, i d’un senyor que ens ha cedit un local, el vam salvaguardar. Ara reposa en pau. Aquestes dues fases, la de recuperació i salvaguarda, semblaven molt difícils d’assolir, però ho vam poder fer. La fase següent, reunir una quantitat suficient per efectuar la seva restauració, tampoc serà fàcil. Ens caldrà l’ajuda desinteressada de molta gent, d’alguna empresa, però tenim l’esperança que la ciutadania andorrana respondrà i farem d’un vell autocar abandonat el projecte de tots.