El favoritisme, una xacra preocupant

Començo a comptar tots els que tenen padrins que, d’una manera o d’una altra, conec al país i em falten dits a les dues mans. D’enxufisme sempre n’hi ha hagut, però a vegades em fa la sensació que cada vegada proliferen més i que anem evolucionant a pitjor. I, dins d’aquesta categoria, n’hi ha tant al sector públic com al privat, tot i que en aquest últim cas és menys criticable per allò de la llibertat d’empresa. A la majoria dels que tenen padrins els solen anomenar càrrecs de confiança. La realitat, però, és que han accedit al lloc de treball per pur amiguisme i no en base a uns mèrits objectivables. Aquesta preocupant xacra es dóna, en general, a totes les professions i activitats, però afecta molt especialment el món de la comunicació. I és que és corrent que les administracions i entitats públiques, que s’haurien de caracteritzar per ser molt estrictes a l’hora de fer les contractacions, elegeixin a dit els seus col·laboradors en aquest àmbit. Potser no hi hauria res a objectar quan s’opta per contractar persones capacitades i d’experiència contrastada. El cert, però, és que no sempre és així i el mèrit principal per accedir al lloc de treball, amb uns salaris que, en general, estan molt per sobre dels que es paguen al sector privat, és que es gaudeix del favor del polític de torn. Crec que el favoritisme ha de preocupar les societats modernes desenvolupades i que cal treballar per eradicar-lo en la mesura que sigui possible, tot i que segurament no s’aconseguirà mai que des­aparegui del tot. Els recursos públics haurien de servir per contractar els millors segons uns barems clars i coneguts.