Fa un quart de segle llarg que em dedico a la cosa aquesta del periodisme. Al llarg d’aquest temps hauré entrevistat, no sé, quatre o cinc milers de personetes. Unes amb coses per dir i altres absolutament banals; de joves i de grans; d’aquí i de fora; estilitzades i amb tendència al sobrepès; elegants i barroeres; que baixaven dels 50” en els 100 lliures i que amb prou feines sabien nedar; educades i potineres; senzilles i vanitoses; generoses i ronyoses; consagrades i conegudes estrictament al seu barri; amb milers i milers de seguidors a les xarxes i que amb prou feines sabien utilitzar WhatsApp; llegides i orgullosament illetrades; blanques, negres i de tots colors; heterosexuals, gais, lesbianes i algú que no sabia ben bé què era; fans de Villaró i lectors de Dan Brown; comunitaris i extracomunitaris; rics i pobres; catòlics, protestants, musulmans i algun jueu; deportats als camps de concentració i un veterà de la División Azul; escriptors, artistes, atletes, polítics, advocats, pallassos, lingüistes, escombriaires, rodamons, pelegrins, economistes, activistes de mil causes, i recordo la vegada que vaig entrevistar aquells refugiats eritreus que van acabar entre nosaltres. No cal que els digui que tots aquests milers de persones que generosament m’han obert les portes de la seva vida i, alguna vegada, de la seva intimitat, eren homes i dones, vostès i jo ens entenem. No sé en quina proporció i no em posaré ara a comprovar-ho. Però el que sí que sé és que mai he entrevistat una dona per la seva condició de dona –ni tampoc un home, però és que això ni es planteja– ni molt menys se m’ha acudit demanar mai una subvenció per fer-ho. De fet, ara mateix no se m’ocorre res de més masclista que parar la mà o esperar una recompensa per entrevistar una senyora amb la coartada de donar-li visibilitat, com si els seus mèrits no fossin prou. Doncs hi ha qui ho fa i hi ha qui paga. En diuen feminisme; jo en dic paternalisme.
