Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de EAranda

Elena Aranda

Assessora literària

 

 

El final no se sap fins al final




“Estic fermament convençuda, malgrat tot, que la vida és bellíssima”, escrivia una jove Karen Blixen (abans d’esdevenir Isak Dinesen) al seu germà des de l’Àfrica. I es va mantenir fermament convençuda inclús durant el seu amarg retorn a Dinamarca. Fins al final, en el crepuscle de la seva existència, encara afirmava haver viscut “una quantitat infinita de coses meravelloses”. 

Mentre espero que es refredi el te que he demanat en una cafeteria del centre, penso en les coses meravelloses de la meva vida. He provat de llistar en un tovalló de paper tot allò que em commou. Ho he fet a la manera de Sei Shōnagon, una dama de la cort de l’emperadriu japonesa Sadako que va escriure, pels volts de l’any 1000, El llibre del coixí.

En aquest apassionant diari s’intercalen pensaments i sentiments, amb llistes de coses que emocionen (passar per un lloc on juguen els nens més petits), de coses esplèndides (un gran jardí tot cobert de neu), de coses encantadores (els objectes que es fan servir al jugar amb una nina de paper), però també amb coses pertorbadores (escoltar alguna cosa destinada a incomodar).

Sense ànims de competir amb Shōnagon, he repassat el meu llistat improvisat i de seguida he comprovat que estava incomplet. Perquè de les coses que em commouen manquen les que també em revolten. Llavors sí. He continuat amb un segon tovalló, un tercer, i quan he completat una llibreta sencera de mida DIN A4, he hagut de parar abans de dir prou. 

Parar és el que toca.

Un dels escriptors més prolífics, George Simenon, un dia va decidir no escriure cap més obra de ficció. Havia mort la seva mare (una mare que no se l’estimava) i sembla que el buit el va bloquejar. Estava acostumat que el seu metge, quan el veia deprimit, li receptés començar una nova novel·la. Escriptura com a teràpia. I Simenon es va convertir en un recordman literari, capaç d’escriure vuitanta pàgines diàries o un llibre en una setmana. Fins que un dia va dir prou. 

Molt en el fons jo també crec que la vida és bellíssima. Però aquesta realitat diària plena de misèries no només em commou i em revolta, també em supera. Ha començat a provocar-me una paràlisi grafòmana que amenaça de deixar-me sense paraules. Una veu sense ressonància. 

“Cau la nit i amb prou feines puc seguir escrivint”. L’última anotació del diari de Shōnagon em remet a allò que va dir el poeta Vladimir Holan: “Tot, inclús el mateix silenci, té alguna cosa que callar.”

Cau la nit i col·loco el punt final d’aquest escrit. D’aquest espai.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic