Cap a mitjans dels anys 60 del segle passat hi va haver al Principat una mena de febre de progrés social, una mena d’ineludible pruïja per a alliberar-se del que quedava del ranci caciquisme feudal. Les condicions de vida havien arribat a ser tan dures que provocaven una despoblació tant en direcció sud com en direcció nord. Els joves que tornaven de cursar els seus estudis i els nouvinguts que arribaven a Andorra cercant pau i llibertat somiaven no ben bé en una revolució, sinó a viure en unes condicions diguem que més d’acord amb el que passava als països europeus, especialment nord enllà.

Aquí no hi havia limitacions a la jornada laboral, ni descans setmanal ni una sanitat com déu mana. En fi, que em limitaré a anotar els diferents grups que un freqüentava més o menys assíduament. Anthropos, per exemple, feia venir les millors ments pensants europees d’una mica abans i d’una mica després de Maig del 68 francès. El Cercle de les Arts i de les Lletres convocava els Jocs florals, la Nit Literària i els premis Arts Andorra. I encara ho fa, tants anys després. Els Amics dels Dijous, amb un joveníssim mossèn Ramon Rossell al capdavant, exercia de punt de trobada per a la reflexió apolítica on tothom, fos qui fos i pensés com pensés, tenia cabuda. No calien carnets, l’únic que s’exigia era practicar el respecte al proïsme.

Soc testimoni de primera mà de l’èxit que tingueren, en aconseguir una fita tan de justícia com que tots els treballadors poguessin acabar la jornada laboral a les 8 del vespre, que tothom tingués un dia de descans setmanal i pogués estalviar per passar una vellesa digna. Pensem que abans de les reivindicacions de la jove Andorra les dones, per exemple, no tenien dret al vot. Ni tampoc els descendents d’immigrants, encara que haguessin nascut a Andorra, fins a la segona generació.

Però tornem al personatge que encapçala aquest escrit, el meu amic Miquel Vilaginés, pare de la Maria Rosa, assídua als debats del Grup dels Dijous i que fou qui em presentà el Miquel. En bona hora, perquè a partir de llavors vaig tenir per amic un ésser com n’hi ha pocs. En Miquel havia nascut a principis del segle XX. De ben jovenet treballa al batan draper de la fàbrica de mantes de l’antiga confraria de Sant Pere Màrtir d’Escaldes. Ja fet home va fer de conductor de ramats d’animals de peu rodó a sou dels ramaders escaldencs de cal Montanya, acompanyant l’estol a les fires de bestiar, especialment a la molt acreditada fira de Salàs del Pallars, tot travessant els Tres Ponts, Organyà i el pas del Bou Mort, a la vall de Cabó. Mentrestant aprenia l’ofici de forner, que fou el que caracteritzà la seva vida laboral.

Quan en vaig fer coneixença tenia el forn-obrador al camí de l’Obac del Fener, la botiga-fleca on venien productes bevibles i mengívols de procedència francesa junt amb la producció del més saborós pa aromàtic d’abans, i de les seves especialíssimes, úniques coques de recapte. Millor dit, de les coques maurades, que tenien la virtut de mantenir la consistència i el gust intacte durant més d’una mesada, al costat de l’antiga església de Sant Pere Màrtir, tenint davant per davant de la font d’aigua termal i la creu gòtica de la placeta de Santa Anna. Ell, la seva muller, la Virgínia, i la pubilla, la meva amiga Maria Rosa, vivien una mica més amunt, al carrer d’Engordany, tocant a cal Laieta, la casa pròpia, com ells, ben arrapada a la rocosa muntanya. Atenien els clients de la fleca, molts d’ells devots de la famosa coca maurada. Només ell en feia, portava un munt de feina i pastava tan sols un cop a la setmana: el divendres.

L’Evarist tenia un caràcter ben remaleït, era tan franc com es pot arribar a ser i encara més. Acompanyat d’una veu que ressonava de forma estentòria que imposava respecte a l’instant, cantava les quaranta a qui fos i quan calia. Si et tenia confiança t’obria la seva andorranitat i potser et regalava recitant-te la cançó del Peirot. Explicava faules que la Maria Rosa deia que s’assemblaven a les de La Fontaine o a les de Perrault. Les escrigué i me les passà, però desgraciadament, ruc com soc, les vaig perdre per mal endreçat. No hi havia posat l’interès degut pensant que simplement eren el resultat d’una lectura apresa. Molt més tard em vaig adonar que relats com els del Miquel es trobaven també en la doctrina d’un santón persa de fa milers d’anys dit Nasrudín. Una d’aquestes antiquíssimes faules que li vaig sentir explicar parlava d’una vaca d’en Peret de la Manela, nunci de la Casa de la Vall cap al 1964.

Voldria allargar-me una mica més en la tasca que m’he imposat de descriure l’estima que sento per aquest Miquel de cal Noguer. Una petita mostra de qui va ser aquest home únic la trobem reculant en el temps. Després de la II Guerra Mundial, a Andorra, com a tot arreu en tràngols com aquest, escassejà la farina de blat. Per no deixar els clients sense el pa de cada dia el nostre forner travessà la frontera amb la veïna França, anà a casa d’un company també forner del poble de Porta, li comprà dos sacs de pans i xino-xano retornà cap a les valls. El temps es girà, esclatà un torb tempestuós, vent i neu, s’hagué de refugiar sota un pont i esperar que el temporal amainés per poder continuar el camí cap a Escaldes.

En una altra ocasió, un jove que formava part d’un escamot de maquis que passava per les Valls entra a la botiga-fleca i li demanà de menjar. En Miquel ho sentí i digué a la seva dona, la Virgínia: “Dona, fes una sopa per a aquest home i en acabat dona-li un pa dels grossos”.

Sent conseller del Quart d’Escaldes i tenint per cap el seu mig parent Beal, varen baixar entre els dos –ves a saber com– unes peces de ferro de l’abandonada farga de la Vall del Madriu: ni més ni menys que el martinet i l’enclusa. Les instal·laren al que seria després el Parc de la Mola.

En Miquel Vilaginés m’encomanà per als seus tres nets i per a un petit parent seu de França uns salers de taula musicats. Ell mateix es cuidà de talar un gruixut boix i tractar-lo de manera que en assecar-se no s’esberlés. Al final vaig aconseguir modelar i musicar els quatre salerets, tots amb la decoració gravada ben diferenciada un de l’altre, una feinada de cal Déu.
–Què val, Sergi?
–Doncs val 100.000 pessetes
–Renoi, sí que és car.
Ja ho he dit abans, en Miquel sempre deia el que creia que havia de dir. Era franc com ell sol. Des de llavors sé que el treball de musicar la fusta no té preu. En Vilaginés no era gens garrepa i m’afavorí regalant-me una col·lecció de mitja dotzena de basulls, tots diferents, de pela de bedoll, així com una antigalla procedent de ca seva: una vella porta musicada que em fou el model de fusteria original del país que vaig incloure al llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra.

Un any, per la Fira del bestiar, vam triar per il·lustrar-ne el cartell les bordes i els corrals de pedra seca del Madriu, patrimoni mundial i d’obligada protecció. Entre les bordes la de la família Vilaginés.