Fa una mica més de deu dies que Europa viu en un malson. La guerra al seu sòl. Una guerra, de moment continguda, típica dels temps de guerra freda, com la guerra de Corea fa setanta anys, el mur de Berlín el 1961, la crisi dels míssils a Cuba el 1962 o la guerra del Vietnam que va perdre Amèrica el 1975. Eren temps de la primera guerra freda. Pensàvem que ja ho havíem deixat enrere. Doncs no. Fa pocs dies ens vam llevar astorats en descobrir que estàvem en una segona guerra freda, com va remarcar Rafael Poch, corresponsal de La Vanguardia a Rússia i a Xina durant 35 anys. Segons ell, la vam encetar el 2014. Quan Rússia va envair i annexar en un obrir i tancar d’ulls la península de Crimea, al sud-est d’Ucraïna.
No faré cap lliçó de geopolítica, però escoltant un gran especialista, com és l’ambaixador Eugeni Bregolat, cal recordar les caigudes del Mur de Berlín el 1989 i de l’URSS el 1991, les promeses d’Occident en relació amb la no-ampliació de l’OTAN, les incomprensions, els errors de totes bandes i la por d’una part de les poblacions que havien viscut sota la influència russosoviètica per no tornar-hi ara que creixien en democràcies. Des de sempre Rússia no volia l’OTAN a tocar ni instal·lada prop de les seves fronteres. El pacte tàcit era que cadascú mantingués les zones d’influència. El 1991 les cartes de la geopolítica canviaven, però a poc a poc tant Rússia com Occident, amb els EUA al capdavant, lluitaven per mantenir-se dominadors del món. I a més, amb la Xina, que amb un creixement econòmic i comercial exponencial s’infiltra any rere any com un actor indispensable en el taulell geopolític. I Europa? Doncs segueix presonera de la seva història, econòmicament més forta però dividida i sense un relat convincent que li permeti tenir un rol cabdal. 
Fa tant sols dos anys i mig, el 2019, el president francès Emmanuel Macron va afirmar que l’OTAN estava en “mort cerebral” alhora que el president dels EUA, Donald Trump, només pensava en clau aïllacionista amb el seu lema “America first”. L’atlantisme nord-americà es va aparcar. Mentrestant, els darrers anys, a mesura que l’OTAN s’ampliava amb països com Polònia i Hongria el 1999 o els països bàltics el 2007, Rússia annexava o reconeixia com a repúbliques independents territoris russòfons que formaven part de països del nou cercle europeu, com Transnístria (Moldàvia) el 2007, Ossètia del Sud i Abkasia (Geòrgia) el 2008, Crimea (Ucraïna) el 2014, el Dombass i Lugansk (febrer del 2022), entre altres. I tot plegat sense massa reaccions. 
El 2013 i 2014 van ser els anys àlgids de les crispacions. L’OTAN obria la porta a Ucraïna i la UE hi negociava l’acord d’associació. La resposta russa va ser lapidària: annexar Crimea. Però tot canvia com un mitjó amb l’arribada de Biden a la presidència dels EUA el gener del 2021. L’atlantisme nord-americà torna amb força i l’OTAN revifa. Així, mentre manté la porta oberta a Ucraïna o la UE i Ucraïna parlen de reprendre la negociació de l’acord d’associació, la Rússia de Putin, seguint els preceptes de Maquiavel, maquina. I així estem. Preocupats, esfereïts, escandalitzats, apenats perquè Rússia està envaint un gran país veí. I veiem impotents com famílies, joves, dones, infants, persones grans han hagut de deixar-ho tot a correcuita per fugir a refugiar-se a països propers com Polònia. Els volem abraçar, acollir i empatitzem amb tots elles i ells.
La segona guerra freda s’ha plantat davant nostre i ens ha obert els ulls. La diplomàcia que sempre  prova d’arrodonir angles i de trobar camins d’entesa sembla que aquest cop ha fallat. Aquests darrers dies sentim que russos i ucraïnesos han iniciat un diàleg. Sembla difícil i tortuós. Hi ha massa prejudicis i massa retrets entre les parts. La desconfiança és la reina i minva tota entesa veritable. I Europa té el conflicte aquí, a casa. Reprendre el diàleg és la clau. Un diàleg en què cal un plantejament amb perspectives diferents on totes les posicions han de tenir cabuda. Les d’Occident, les del món rus i les dels estats i poblacions concernits. Però el que està clar, al meu entendre, és que res, absolutament res, justifica una guerra. 
Res no justifica l’agressió violenta a un Estat sobirà. Res no justifica el patiment de la població civil. Ni les lluites de poder per ser els amos del món, ni els jocs de cartes de geoestratègia, de geopolítica o de geoeconomia mundial. I celebro que el Govern s’hi hagi pronunciat mostrant una actitud de neutralitat activa. Guerra no, diplomàcia sí.