El fracàs de l’acció col·lectiva

És molt fàcil criticar però molt difícil actuar. Aquesta podria ser la premissa de l’article que avui us proposo.
És una expressió molt coneguda i emprada i, tot i la por que genera que es faci realitat, massa sovint la veig ratificada. Fa poc es va confirmar una vegada més que la societat se sent molt més còmoda del que diu en el sistema democràtic establert.
Critiquem una política llunyana, falta d’eines d’expressió democràtica, manca d’accions per a la societat i, sobretot, que només se’ns reclami cada 4 anys per anar a votar. Doncs molt em temo que aquestes crítiques només són això, crítiques. Res més. No hi ha contingut ni ganes.
Poden semblar paraules dures i una reflexió sorgida d’un impuls momentani, però provenen d’una deliberació que ve de lluny, comentada amb amics i que, fins i tot, he procurat truncar. Però es confirma cada vegada que sorgeix un moviment que té per intenció mobilitzar les persones i crear una consciència col·lectiva.
La recent convocatòria d’una acampada per criticar els preus dels lloguers i que demanava   una acció política en aquest sentit va encendre en mi un interès per veure l’evolució d’una iniciativa de què en comparteixo, en part, el fons i que, tot i que no en comparteixo les formes, sí que l’he trobat com a mínim curiosa i interessant.
Som molts els que compartim la preocupació pels preus dels lloguers –jo mateix vaig redactar un article sobre aquest tema fa mesos, abans que es convertís en vox populi– ara bé, aquesta preocupació compartida és una preocupació individualista i per comentar en bars o entre amics. No ha anat més enllà, són pocs els que volen moure’s per aconseguir quelcom. Dels 150 campers que estaven previstos, ben pocs hi han fet acte de presència, tot i que la iniciativa ha generat interès a xarxes socials i mitjans de comunicació. Una vegada més, es demostra que les xarxes no són un mirall de l’acció social.
Personalment, hi vaig passar a donar un cop d’ull, no per a la reclamació –la preocupació ja s’ha entès en l’entorn polític i s’han pres mesures, lleugeres per a alguns, però meditades, i que ha volgut donar resposta a una aclamació popular (provinent de xarxes socials)–, sinó perquè volia veure de primera mà l’acció col·lectiva.
I la resposta que en vaig extreure és que a Andorra no tenim una cultura participativa, no entenem les accions col·lectives, i encara comprenem menys com l’acció social pot tenir un impacte en cadascú de nosaltres.
Recordo, quan participava en l’elaboració del Llibre blanc de la igualtat, que les associacions,  que generalment són els actors principals dels moviments socials, van tenir greus dificultats per entendre que estàvem tots reunits per treballar en la millora col·lectiva i no individual de cada una de les reclamacions. Va ser una feina difícil, i no per l’elaboració del llibre sinó per crear aquesta consciència col·lectiva entre nosaltres i defensar uns objectius comuns. Finalment, la majoria ho va entendre però encara ara veig com l’acció conjunta serà molt difícil de dur a terme, pels individualismes presents.
I, parlant d’associacions, aquests microorganismes a Andorra també són particulars, ja que no totes funcionen com a associacions participatives, sinó que sovint són impulsades per un lideratge molt fort però que acaba sent l’únic que tira endavant l’associació amb l’ajuda de pocs membres i la resta d’afiliats només intervenen en interès propi quan ho consideren oportú.
I, per acabar, dir que d’iniciatives de col·laboració i reclamació conjunta no n’hi ha poques, ara bé, d’iniciatives que tinguin un seguiment i generin interès, això ja és una altra cosa. Per als joves, no oblidem un Fòrum Nacional de la Joventut que ha de servir de plataforma per a  la reivindicació dels joves i aglutinar els seus interessos, però sobretot tinguem present que l’FNJA no serà res si lluitem per interessos propis i no col·lectius. Us animo que us hi apropeu i hi digueu la vostra com a joves.