Cada cop em passejo menys per les xarxes socials. I quan ho faig ja no és per saber què és de la vida d’amics llunyans i antics companys, sinó per riure veient alguns vídeos tontos. Suposo que no soc l’única a qui li passa... Evito entrar-hi per no enfadar-me més amb el món. Tinc la sensació que tot són insults, grolleries i actituds altives i pedants que, més que apropar-nos –que era l’objectiu inicial, el que justificava la creació d’aquestes plataformes que avui coneixem com a xarxes socials– ens allunyen els uns dels altres. Ja no saps quins perfils són reals i quins falsos, perquè a sobre hi ha qui es dedica a robar els perfils d’altra gent –tots tenim algun amic o conegut a qui li han hackejat el compte– i darrere d’aquest anonimat la gent diu autèntiques bajanades i no els importa insultar qui pensa diferent d’ells. En comptes d’intentar entendre els altres i construir ponts, sembla que s’acudeixi a dites xarxes socials per tirar merda. I això, al meu parer, és un fracàs manifest d’aquestes plataformes.
Un altre fracàs, i també motiu pel qual cada vegada hi acudeixo menys, és que em costa trobar notícies de familiars i amics. Si em limito a mirar el meu feed, el canal de notícies, em trobo fent scroll etern, anar tirant avall, i tot són publicacions d’empreses o perfils creats amb l’objectiu de treure un rendiment econòmic. Algunes poden ser interessants, però la majoria només em fan perdre el temps sense adonar-me’n, víctima d’una curiositat injustificada. I també hi ha notícies falses, les famoses fake news que algú es dedica a fer proliferar i que molts es creuen i accepten com a veritats absolutes sense parar-se a pensar d’on i per què surten, i el flac favor que ens fan com a societat.
