El fred que crema és una pel·lícula d’aquelles que ronda pel cap uns quants dies; ara un personatge, brutals els actors i les actrius, ara un detall, una imatge, un paisatge, una idea, un símbol... Aquestes són les millors, les que duren més enllà de la sala.  Santi Trullenque i Agustí Franch no han fet una pel·lícula històrica sobre els passadors, plena de realisme i èpica per als amants de l’acció i dels trets. Han construït una història de personatges, psicològica, de relacions complicades  (por, amor, odi, solidaritat, amor, secrets…), en un temps difícil (la II Guerra Mundial, amb jueus que fugen, nazis i passadors), i en una Andorra dura, un país de frontera i d’alta muntanya. Han construït la història dels passadors per dins, sumant-hi una història d’amor i odi, amb el Mal com a gran protagonista. La cita inicial de John Steinbeck, un cop vista, cobra tot el sentit: “Tota bondat i heroisme sorgeixen de nou per després tornar a ser destruïts i tornar a ressorgir. El mal no triomfarà mai, però tampoc morirà.” 
El fred que crema és una tragèdia que atrapa i sorprèn, amb mil ressonàncies i possibles relacions. És un Lorca de muntanya: canviem la lluna i els ganivets, per la neu i el gel (l’espectador pot veure com cauen les gotes del gel dels teulats en aquesta cinta de ritme lent) i per les escopetes i ja el tenim. És com un drama rural de Víctor Català, amb una dona com la Mila de Solitud, violada brutalment per l’Ànima, encarnació del Mal, igual que el nazi terrible.
Inclou escenes costumistes, gens ensucrades ni kitch i amb moltes cares conegudes a Andorra, com ara les dones que cusen o vetllen el mort, que semblen sorgides directament dels drames rurals de Lorca. Escenes fosques, com devien ser a la nit les cases de l’Andorra dels anys 40: al principi, sobten l’espectador que, a poc a poc, es va acostumant a la llum d’aquesta cinta, amb una direcció de fotografia excepcional que sembla que pinti els paisatges. 
El fred que crema comença com una història col·lectiva i avança fins a la individual, fins al més profund de  la psicologia dels personatges i el seu drama. I acaba posant el focus en les que mai han estat les protagonistes, les que no surten als llibres d’història: les dones de muntanya. Posa el focus en unes dones que no són del Me too, sinó que van existir, poden ser aquelles dones que Andorra i al Pirineu ja rentaven roba al riu fred als 12 anys i que, quan sentien els primers dolors, anaven a la cort a arreglar tots el bestiar i, un cop fet això, se n’anaven a parir. Dones com la que interpreta Greta Fernández enmig d’aquest western amb moments molt intimistes, amb la maternitat com un dels temes, que va creixent amb les escenes de solidaritat entre Sara i la jueva amagada a casa, plenes de detalls cuidats fins a l’extrem, igual que les escenes dels rituals jueus per a l’enterrament, l’altre gran element brillant de El fred que crema, que accentuen la intensitat i la bellesa d’aquesta cinta.