Fa uns dies xerrava amb un dels molts turistes valencians que visiten Andorra aquest estiu i m’explicava que, a banda de fer les corresponents visites culturals i gaudir de la natura, havien triat Andorra per veure futbol local. La veritat és que em va sorprendre, però quan em va desvelar que era d’Alcoi i de l’Alcoià em va quedar tot més clar (els futboleros ho entendran). Bromes a banda, no hi ha dubte que estava davant d’un home –i el seu fill– apassionat del futbol, i en concret del futbol de barri de tota la vida, el que tots els que tenim una edat hem practicat amb una sabata i una espardenya gairebé cada dia en sortir de l’escola, ja que, per sort, en aquella època no existien les activitats extraescolars i els nens jugàvem al carrer fins i tot a les grans ciutats.
Aquesta mena de futbol s’ha anat esborrant amb el pas dels anys, però m’atreviria a assegurar que aquest darrer Mundial de futbol celebrat als Estats Units li ha acabat de donar el toc de gràcia. La introducció de la tecnologia –tan demanada des de diversos fronts– no acaba de convèncer entesos i aficionats, perquè més aviat ha introduït encara més polèmica i lluny queda precisament la intenció inicial de reduir-la. Al Mundial, el famós Var ha fet un pas més i ha estat més discret que a les lligues domèstiques i a la Champions, però hem acabat veient l’àrbitre amb una càmera i un micròfon dirigint-se al públic. Tot plegat, un muntatge més propi d’altres esports que no pas del futbol, o almenys del futbol que molts hem conegut i apreciat.
Ens hem d’aturar forçosament a les pauses d’hidratació i a la cerimònia de clausura. En el primer cas, suposo que a aquestes altures ja tothom té clar que l’objectiu no era hidratar els futbolistes, sinó hidratar les butxaques dels organitzadors, que passaven a gaudir de sis minuts extres per vendre publicitat a dojo. En el segon cas, més que un partit de futbol va semblar un gran espectacle de música i ball, un xou dels que tant els agraden als nord-americans i tan poc als europeus i sud-americans, que s’estimen més que el protagonista sigui el joc, on hi ha el veritable espectacle.
Pel que fa a l’àmbit esportiu, aquest Mundial ens ha deixat poques coses destacades per comentar. Espanya ha guanyat més per incompareixença d’un adversari que no pas perquè el seu joc hagi brillat amb llum pròpia. Ha estat un equip sòlid i efectiu que ha vençut els rivals per esgotament i no per brillantor. Ha estat just vencedor però no passarà a la història dels Mundials, ni pel joc col·lectiu ni per l’individual. Això sí, potser l’entrenador del Barça pot extreure la lliçó que es pot ser campió sense situar la defensa avançada. Ets menys agressiu però més fiable. No ho sé, donem-li un parell de voltes i potser ens estalviarem alguna expulsió i algun gol en contra.
Menció a part mereix l’aparició del president culer, Joan Laporta, a la concentració de la selecció espanyola. La veritat és que alguns ja vam començar a apreciar que la cosa no anava a l’hora durant la visita que va fer a Andorra en la campanya de les eleccions del març. En aquell moment, ja portava mesos d’idil·li amb el programa El Chiringuito, fet que no presagiava res de bo, com s’ha pogut comprovar a Dallas i Nova York, amb una deriva espanyolista a la qual ni tan sols Núñez s’hauria atrevit mai dels mais. Ja soc conscient que això deu ser una estratègia per guanyar-se els favors dels que manen a Madrid en un moment complicat per a l’economia d’un club necessitat de fitxar, però normalment aquests personatges no solen respectar els calçasses que es posen en evidència per regalar-los les orelles. Tard o d’hora s’ho cobraran i no acabarà bé. I, què volen que els digui, veure el falangista Tebas a Can Barça a la presa de possessió del president a tocar de l’altre falangista (l’excunyadíssim del màxim mandatari) no és la imatge que desitja veure la majoria de socis. Gaudiu del votat.