El futur d’Andorra... i el de la humanitat?

Aviat arribarà el moment de tornar a trobar-se tots amb les obligacions de cada dia; de tornar a certes rutines que semblaven intocables. De moment, tant el Govern, com el Consell General, com els comuns d’Andorra fan el que poden, tan bé com poden.
Partint de la base que, d’Andorra estant, ben poc hi podem fer, al marge de la bona gestió tècnica i política andorrana, cal constatar malauradament, que ni l’OMS, ni l’ONU, ni la Unió Europea han servit de gran cosa, malgrat la seva gegantina burocràcia. Tampoc cap Estat del món estava prou preparat per a rebre l’impacte de la crisi sanitària. Mentre el millor negoci del món és la fabricació i venda d’armes i el manteniment d’exèrcits, la sanitat de molts estats s’ha vist reduïda a poc a poc, amb el col·lapse d’hospitals, UCIs i residències per a gent gran.
El món s’ha revelat com el campi qui pugui que era, però amb una globalització que només ha afavorit (i molt) les grans corporacions multinacionals. La millor esperança de fer les coses bé, venia d’una Unió Europea, els membres de la qual es prenen entre ells les mascaretes i els tests mèdics sense cap vergonya mentre prenen les decisions que volen, sense cap mena de coordinació ni de referència als tècnics.
Mentre el cel d’Europa està quasi buit, als Estats Units els avions de línia segueixen volant quasi sense passatgers per tal que les empreses cobrin unes subvencions ben mal legislades.  Ja semblava que era una bajanada insostenible que fos molt més barat anar a Londres en avió que a Barcelona en cotxe. Tot això del low cost ho paga la natura.
N’hi ha que exhibeixen un patriotisme i un militarisme ben tronats per enfrontar-se a la crisi (per exemple allò de dir que tots som soldats). Precisament ara que caldria parlar de valors, a un costat de la Unió hi ha dos estats dictatorials, un de comunista, un altre que ho era, i a l’altre costat un president (elegit pel seu poble, sí) que ja havia negat el canvi climàtic i havia anorreat la minsa reforma sanitària de l’Obamacare, amb grans aplaudiments de la part més conservadora, per no dir carca, del seu país, cada vegada que en diu una de grossa. Els Estats Units, la Xina i Rússia, són les dues-i-mitja grans potències actuals i a elles només els preocupa l’hegemonia i el poder. 
Precisament ara que caldrà parlar de valors, ara que els polítics dels grans estats, de les mesquines Unions i dels grans blocs s’haurien de posar a pensar i a actuar per tal de veure si la humanitat pot sobreviure en aquesta maltractada Terra nostra… Ara, en canvi, els uns per càlculs electorals, els altres per mantenir el poder que tenen i ningú els ha donat, tots plegats estan concentrats en la represa. Una represa que ha de seguir els antics paràmetres: els polítics aparenten manar mentre s’esbatussen, les grans corporacions i fortunes que en surten creixen cada dia més, i l’abisme entre els que tenen massa i els que no poden viure es va fent més gran.
Una mostra prou lamentable és l’actual “guerra” aquesta sí, per veure qui serà el primer a anunciar una miraculosa vacuna. Res de col·laborar, res d’unir esforços per anar més de pressa. Només ara se’n comença a parlar. Per ara, cadascú per ell, i que guanyi molt qui la tingui abans!
Arriba, això sí, algun exemple encoratjador, com el del govern de Nova Zelanda, que ha decidit rebaixar-se els sous un 20%... És clar que a la seva primera ministra han corregut molts a tractar-la d’excèntrica i altres injustos qualificatius pitjors: no fos cas que l’exemple s’estengués…
Tots els polítics del món, i sobretot tots els ciutadans, s’haurien de llegir el que diu el Dr. Eudald Carbonell, un dels millors paleontòlegs d’ara mateix. Ell ja havia demanat fa vint anys que hi hagués canvis estructurals en la manera de viure i en la relació entre l’home i la natura. Constata que no s’ha fet res, o no gran cosa, i avisa del fet que la humanitat no podria suportar tres o quatre crisis seguides.
La de l’11 de setembre del 2001 va posar el focus de forma molt exclusiva en el terrorisme (sense mai reconèixer els errors d’informació evidents que el van ajudar molt, ni algunes guerres mal engiponades que li han donat falsa excusa). La del 2008, motivada per la cobdícia de grans i petits, es va resoldre a poc a poc, sense fer res, sense canviar de paràmetres i tornant a fer-ho com sempre, pagant els de sempre. L’actual crisi sanitària ha posat el focus en la poca preparació davant d’una pandèmia. Ara el perill és que s’oblidin els altres grans reptes de la humanitat, especialment el canvi climàtic. I tot això, sense quasi mai reconèixer errors de manca de previsió.
Insistint en la nostra petitesa, ens cal remarcar la feblesa de les institucions internacionals, (a les quals hi anem com a demanar perdó…) l’enorme exageració de les administracions públiques supranacionals creades i que no han servit per a res i el seu allunyament dels ciutadans, inversament proporcional a la proximitat geogràfica.
A Andorra hi ha evidències de bons resultats i de la possibilitat de saber-ne sortir com a espai més o menys segur, amb més diversificació. Ens hem d’animar, doncs, a fer realitat allò que el Pete Seeger ja deia fa més de mig segle a la seva cançó “Jo vull anar a Andorra”: el darrer de tots és el primer, el més gran és el darrer.