El futur és un tren que passa molt ràpid

La vida és cíclica. Acabem de començar 2016 i se m’acut, d’entrada, plantejar una pregunta: en què està sent diferent aquest inici d’any del del 2015? I dels anys anteriors? Si dubtes o si trobes que és igual, no continuïs llegint; potser hi trobaràs algunes claus per fer que comenci a ser diferent.

Durant el Nadal segur que has brindat pel futur, has desitjat que el 2016 sigui millor i potser t’has menjat els dotze grans de raïm a temps. Potser també t’has proposat algunes fites personals per al 2016, amb l’esperança que es materialitzin. Però a mig gener tot aquell propòsit de fa quatre dies generalment es va desinflant, sense saber ben bé per què. Segurament és la rutina de sempre, les mateixes coses que t’empenyen en la mateixa direcció, i amb la mateixa velocitat. I la majoria de persones tenen la sensació de viatjar en el mateix tren que cada any: un viatge que sempre duu del mateix origen al mateix destí. En el pitjor dels casos, en un tren de rodalies no renovat que ni té definit el seu destí. Viatgem cap al futur, això sí. Molts, instal·lats més o menys còmodament en un vagó concret, esperen passivament que el tren els dugui a algun lloc interessant.
Els més agosarats s’arrisquen a canviar de tren, a esperar un temps en una estació fins que en passi un de més ràpid i que vagi en la direcció que ells han escollit. Són els que jo anomeno emprenedors emocionals: no deixen que el futur els sorprengui en una mena de déjà vu permanent, sinó que prenen decisions, canvien, s’adapten, es transformen, experimenten, s’equivoquen, aprenen i rectifiquen per tornar a encarar el futur en la direcció adequada.
Els conservadors emocionals els veuen passar de llarg des de les seves finestres entelades, mentre es diuen a si mateixos —i amb certa enveja— que potser algun cop de sort els traslladarà a un d’aquests trens que van a destins fantàstics a la velocitat de la llum. I mentre aquest cop de sort no arriba, s’arreceren al seu seient, maleint la incomoditat d’un tren antic que no se sap ben bé on va, però no hi ha el valor de baixar a la propera estació, i deixar qui sap si part de l’equipatge acumulat durant tots aquests anys, i arriscar-se a agafar el tren equivocat. No deu ser tan senzill dissenyar-se el propi destí.
El que diferencia els conservadors dels emprenedors és el següent: els primers necessiten estar molt, molt malament per abandonar el seient; l’emprenedor en té prou amb somiar un seient millor, en un tren millor, que vagi cap a un destí millor. Per això l’energia del conservador es focalitza a mantenir el que té per no perdre-ho, i la de l’emprenedor es focalitza a aconseguir materialitzar el seu somni. El primer fuig de la pobresa material, el buit emocional i la malaltia. El segon s’atansa a la realització professional, la satisfacció emocional plena i el benestar físic.
I és per això que en la vida hi ha trens de rodalies de trajecte breu, trens de llarg recorregut, uns desesperadament lents que fan moltes giragonses abans d’arribar a destí, i altres que són d’alta velocitat i van directes allà on volen anar. Els individus no són altra cosa que un conjunt d’ambicions, decisions, actitud i energia. La combinació d’aquests quatre elements determinaran el destí de cadascú. Si tu no el tries, ell et triarà a tu. Qui no té un destí definit pot anar a parar a qualsevol lloc: per això hi ha tants trens en via morta. Aquest és l’estat dels qui se senten perduts, sense objectius vitals o professionals, o sense origen, o sense recursos per continuar el viatge. En aquest cas ja ni es visualitza el destí, i l’energia és minsa per dissenyar el canvi necessari.
Tots podem decidir ser on som: mantenir-nos-hi o canviar. Quan algú decideix no canviar res malgrat sentir-se insatisfet, està decidint deixar passar de llarg la possibilitat de la felicitat. Que somni i destí coincideixin és una decisió individual que implica assumir uns riscos. Tots podem canviar de tren per aconseguir pujar a aquell que ens passegi per la vida com sempre l’hem somniat. I no hi ha excuses: la responsabilitat individual més gran és ser l’arquitecte del teu propi destí. I mentre hi hagi emprenedors i conservadors emocionals, hi haurà trens d’alta velocitat i trens de càrrega coexistint, trobant-se fugaçment per recordar a uns l’existència dels altres en un present que indefectiblement mira cap a futurs diferents.nuriaprenafeta.com