Igual que la vida mateixa, que ens acostuma a alegries i desencisos a parts iguals, l’actor nord-americà Bruce Willis ens ha regalat capítols memorables, com ara el duet incommensurable amb Cybill Shepherd a la sèrie televisiva Llum de lluna, o altres rols destacables de la mà d’M. Night Shyamalan (El sisè sentit, El protegit). Fantàstic, també, el desplegament paròdic (en companyia de partenaires de luxe) en els dos lliuraments de la franquícia Red estrenats fins ara. Per contra (i sento dir-ho), recordo haver celebrat, després d’esperar-ho llarga estona, que el seu personatge explotés en un milió de partícules subatòmiques juntament amb el meteorit d’Armageddon.
Hi ha dos títols més que potser no destaquen per la seva qualitat, però que poden servir-nos per il·lustrar fins a on pot dur-nos la deriva tecnològica actual. A Els substituts Willis viu en una societat on la gent ja no surt al carrer. Gairebé ningú va a la feina, treu la brossa o passeja el gos in corpore, sinó que es fa per mitjà d’uns organismes cibernètics, connectats als cervells dels usuaris, que viuen la vida per ells. L’avatar en qüestió pot adoptar qualsevol forma, de manera que jo mateix podria endollar-me a un substitut amb l’aparença de Carmen de Mairena. Protegits per l’anonimat, sense sortir de l’habitació, hom pot ser qui li doni la gana i viure una vida que d’una altra manera li estaria negada. A Vice, el segon film, Willis és més dolent que la tinya i gestiona un ressort lúdic (diguem-ne així) on els visitants fan servir uns androides d’aparença humana per fer realitat les seves fantasies més eixelebrades, siguin del tipus que siguin i facin o no enrogir Jack l’Esbudellador. Sense arribar a aquests extrems, no em negareu que estem distanciant-nos del que, fins fa uns anys, eren les experiències directes. Vivim pendents del nostre perfil face per mantenir-lo actualitzat, i felicitem els aniversaris via Whats. Les xarxes socials virtuals, com jo les anomenava al principi (per distingir-les del mode analògic, del contacte immediat), han esdevingut l’única realitat per a molts que s’han instal·lat en una dimensió electrònica paral·lela, artificial, que aviat substituirà tota la resta i ens deixarà no gaire lluny de la desesperança distòpica dels mons ficticis del nostre protagonista. Qui sap si als crèdits finals del seu proper llargmetratge veurem Willis, com de costum, ple de nafres, sagnant pertot, amb una espatlla dislocada, una cigarreta als llavis i despatxant la respectiva sense escenes lacrimògenes: “Crinyu, dp d 25 anys ja no t’estimo ;( els teus pares són tontus del cul ;) els nens, per quinzenes, i el husky te’l fots pel cul [emoticones de barret de cotilló, focs artificials, sevillana].”