Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Martín Blanco

Martín Blanco

Artista Visual

 

 

El gambit de dama




Com ja sabran, perquè algú els l’haurà recomanat, i si no, els la recomano jo, a Netflix hi ha una minisèrie que es diu El gambit de dama. És la història d’una noia òrfena que es dedica als escacs i que aconsegueix destacar en un món dominat per homes. Fins aquí res que no pugueu trobar en qualsevol sinopsi a internet, i com jo no soc crític de cinema ni m’interessa ser-ho, no em detindré en aquestes qüestions. Però va haver-hi un parell de coses que m’agradaria destacar, més enllà que la sèrie és molt bona i està narrada de manera exquisida i compta amb una ambientació molt minuciosa dels anys 60.
La història gira entorn de la gairebé obsessió –probablement el gairebé sobra– de la protagonista per ser la millor jugadora del món i, com els deia, em va deixar dues coses en les quals pensar. Més enllà de dues qüestions que crec que no són necessàries en la recerca d’aquesta meta: que la protagonista és addicta a l’alcohol i a les drogues. La primera d’aquestes coses que em va deixar la sèrie és aquesta obsessió per dominar alguna cosa que ens proposem. Sense entrar en les típiques frases de manuals d’autoajuda que als únics als quals ajuda és a les butxaques de qui els escriu, em sembla una bona qüestió el fet de centrar-se a voler dominar el que ens apassiona. I que en la sèrie queda reflectit amb una cosa molt simple: el sacrifici. El fet de dedicar hores i hores que es converteixen en anys de dedicat esforç gràcies a la motivació del que ens mobilitza. Cadascú sabrà què és. I sembla una cosa òbvia, però en aquests moments d’espontaneïtat supèrflua, el valor de l’esforç continu no és una cosa que calgui descartar.

La segona cosa que em va fer pensar, probablement en una direcció oposada a la primera qüestió és: cal ser el millor? És una pregunta rara. Sobretot, perquè com la majoria de les coses, la resposta podria ser subjectiva. Excepte en comptades excepcions, com podrien ser els esports individuals, i així i tot, la gent no acaba de posar-se d’acord. Federer o Nadal? Qüestió de gustos. Si fins i tot qüestionen Messi...

 Sota quins paràmetres algú és el millor? I el més important... no serà massa pes sobre l’esquena pretendre una cosa així? No seria millor gaudir del camí i ja es veuran els resultats? O caminem amb aquesta cultura que si no ets el millor, no ets res i del segon no se’n recorda ningú? I així, potser, molta gent prefereix no caminar per no haver de conviure amb aquesta frustració i el món es perd obres d’art, llibres, pel·lícules, cançons, esportistes i un infinit etcètera. I cada vegada reivindiquem menys el valor de les petites coses, excepte quan va començar la pandèmia, perquè crèiem que serviria per a canviar el paradigma i ara ens hem adonat que la nostra memòria continua sent igual d’efímera.

 

 

Comentaris: 1

Comentaris

Super Sèrie!! Si té alguna pega és que a Mèxic D.F. hi ha megahotels molt més xulos i també
vegas -monte-casino retrostyle que el que han triat per rodar, jugar i morir.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic