No hi ha res més humà i més tendre que el gest d’agafar la mà a algú, o que te l’agafin. Tots ho fem, uns més que d’altres. És un gest quotidià que sembla que fem involuntàriament i no hi donem importància, malgrat que transmet tantes coses. Que dues mans creuin els dits per voluntat pròpia és estimar-se.  Agafar-se la mà és molts cops el preàmbul d’aquella passió retinguda, frenada. El primer pas per a un contacte carnal en una relació. També es dona en aquell passeig relaxat amb la teva parella en què sense adonar-vos-en un dels dos agafa la mà de l’altre, perquè sí, perquè volem tocar-nos i els dits i la mà són l’entrada al contacte perquè volem transmetre. És confiança. Que una mà petita en busqui una de grossa o al revés comporta una necessitat de contacte, de protecció, de tendresa, de dolçor. Agafar-se de la mà suggereix, comunica,  protegeix i expressa. A vegades és senyal de comiat, d’aquell que sobre el llit et diu adeu i no vols que marxi i l’agafes fort de la mà per intentar que es quedi fins que notes que la seva mà ha deixat de tenir força, de tenir vida, és una mà morta, freda. Agafar la mà d’un avi, d’una persona gran, d’algú que necessita ajuda per creuar el carrer és un gest molt humà, solidari. És companyia. Agafar-se de la mà simbolitza la unió de dos cossos, la unió de molts si es fa un cercle, o una cadena. És compartir una reflexió, una rei­vindicació. Estar units per una causa. Al ritual eclesiàstic és donar la pau. Només quan les dues mans volen unir-se és quan significa tot això. Si una és agafada per força és imposició. Aleshores es converteix en un gest de domini, de superioritat, que malauradament també és  propi de l’ésser humà.