Jo dec la meva andorranitat a Sant Cristòfol de la Rabassa. Va ser durant el treball de convertir una soca de pi de la Solana en la imatge del patró dels conductors i xofers lauredians. Era el 1957. Un dia després de la jornada laboral, tot passant per davant de l’església, se sentia, oh miracle, uns cants com els que jo tenia escoltats a Barcelona quan acompanyava el meu pare als assajos de la seva coral. Vaig entrar al local del centre cultural, que estava en aquells temps entre la ferreteria Felipó i la parroquial, i allí hi havia una munió de cantaires entonant sota la batuta d’un personatge irreal, com fet expressament, com fabricat per la musa Euterpe.

Era Josep Fontbernat, el mateix que abans de la guerra fratricida que havia assolat Espanya havia dirigit una de les corals obreres més rellevants de l’aleshores moderna i tradicional Catalunya. Es deia Els Cent homes de Fontbernat. N’hi havia una altra d’igualment extraordinària, La Catalunya Nova, que dirigia Enric Morera. I era en aquesta segona on cantava el meu pare. Eren també els temps de l’orquestra clàssica que Pau Casals havia format amb treballadors. El mestre l’havia conduït als cims de la glòria, i ho dic perquè molts dels andorrans establerts llavors a Barcelona en formaven part.

A finals dels anys 50, també a principis dels 60, era un plaer, una llaminadura de l’esperit –vivíem ja a Aixovall– connectar Sud Ràdio cap a l’hora de dinar. Tots muts, que en Fontberant, des del seu balcó –o sia, el micròfon– ens oferia el seu Glossari. Era a l’època l’única, o gairebé l’única emissió radiofònica en català, extrem avui inimaginable, però és que el nostre idioma estava aleshores proscrit. El Glossari tenia per la ràdio una veu especial, un to especialment atractiu, que emetia missatges cívics a través de la cultura i d’una  forma gens doctrinària ni tendenciosa. Eren paraules que et feien estimar el país. El llibre que recull una part dels seus inimitables relats, crec que el va editar Casal i Vall, lamentablement no el vaig adquirir llavors i avui és introbable. És veritablement una joia literària. 

Devia ser per Nadal del 1960 que vaig fer un petit gravat al boix on representava un dels nostres poblets, tot nevat, les xemeneies de les cases fumejant. Res més. El vaig imprimir en una cullera i el vaig enviar per felicitar les festes als parents i als amics. Un dels dies de l’Epifania, el mestre parlà al Glossari de la meva xilografia. No solament en va descriure el tema, sinó que el va glossar com a crític i coneixedor d’una tècnica de gravat que molt pocs coneixien. Fontbernat era en realitat molt més que un musicòleg, era un dels catalans més savis que he conegut.

Aquest home i d’altres del seu temps s’han guanyat entrar en la categoria del mite tradicional, en l’única reialesa que existeix, que és la de les llegendes del ric imperi de l’imaginari d’aquestes nostres valls. 

Eren també els temps d’Andreu Claret. Ja sabeu, a qui en deien el Ieti, l’Home de les Neus, perquè amb les seves llevaneus va salvar el Nadal del 1962 la Barcelona de Porcioles de la gran nevada que va paralitzar la ciutat. Claret és també un dels pares del túnel de Cadí, que promocionà amb l’entusiasme que li era propi, I els de Miquel Martí, Revolts, el més formidable llibertari que hagi sortit d’una mare. Tots tres homes, Fontbernat, Claret i Martí són fantàstics cadascú amb un tarannà superlatiu i ben particular. Es retrobaren aquí, a les Valls Neutres d’Andorra, acollits en temps i per camins diferents, després de la derrota  de la utòpica i efímera república hispànica. Però no dic bé: abans i tot, tots tres havien coincidit  en una petita ciutat francesa, aleshores ocupada pels alemanys perquè som als anys de la II Guerra Mundial. I va ser, atenció, a la pista d’un circ, anècdota extraordinària però certa que explicaré, si m’ho permeten, en el pròxim article.