Havíem deixat els meus amics Josep Fontbernat, Andreu Claret i Miquel Martí a la petita ciutat francesa on van anar a espetegar després de la Guerra Civil espanyola, i quan ja havia esclatat la II Guerra Mundial. Som a la pista d’un circ, amb el seu domador i el seu lleó, al qual feia fer els reglamentaris exercicis gimnàstics. La pobra bèstia anava evolucionant sobre l’arena de la pista al ritme que li marcava una escarransida xarranca de trompetes, el tambor anunciava l’imminent i emocionant número amb un repic de timbal dirigit pel mestre Fontbernat.
El domador, que era Claret, feia petar la tralla davant del rei de la selva, i el lleó acatava les ordres, pujava i baixava l’escala, passava per dins de l’anella, però, oh, sorpresa!, es negava a saltar des d’un trapezi. Visiblement nerviós, el domador estimulava la fera amb xurriacades fins que el lleó es plantà davant seu i amb veu clara cridà: “Ep, xicot, que no soc un lleó de veritat! Soc en Miquel Martí, tan català com tu!”
No sé si l’anècdota és o no és certa, però podria ben bé ser-ho perquè estem parlant de tres personatges d’autèntica llegenda.
Em centraré ara a contar, encara que sigui escadusserament, la meva relació amb Fontbernat. He llegit el llibre que en recull part del Glossari, i les publicacions que n’expliquen la biografia i el seu rellevant paper històric i polític a la Catalunya de la República, de la Guerra Civil i de la postguerra. Però no els tinc ara a mà i l’únic del que disposo és de la meva escassa memòria. El mestre havia nascut a Estanyol, avui a la comarca del Gironès, entre l’Empordà i la Garrotxa. Entre Anglès i Amer. També era d’aquestes contrades Miquel Martí, i ho és Carles Puigdemont i també Pere Figueredo, doctor en jurisprudència que tant s’estimà el nostre Principat. Fontbernat va ser un molt eminent musicòleg i gran amic de Deodat de Cederac, distingit apòstol del cant coral a la Provença. També era íntim amic d’un antic president de la República Francesa, Vincent Autiol si no recordo malament, que fou qui el va enviar a Andorra per col·laborar amb Sud Ràdio. Políticament, fou partidari de Francesc Macià i fou diputat al Congrés, on en certa ocasió una altra senyoria li etzibà: “Señor Fontbernat, pero, ¿dónde aprendió usted a hablar en castellano?” “¡En la cárcel!”, li va respondre. Durant la revolta del 19 de juliol del 1936, els militars sublevats li mataren un germà en combat urbà als carrers de Barcelona, i més avançada la guerra, el president Companys li oferí de dirigir la radiodifusió catalana: va ser també l’únic càrrec oficial que va ocupar en la seva vida. Però, i sobretot, Fontbernat era l’ànima, l’impulsor i el líder dels seus Cent Homes, els cantaires.
Ja instal·lat a Andorra, Sud Ràdio tenia les oficines en un pis de la casa Felipó de la capital, a les galeries Meritxell. En una cantonada hi havia el quiosc de Santmartí, on cada dia arribava la premsa estrangera, tant l’espanyola com la francesa, i revistes que tenien regust de llibertat com Paris-Match. Venia la nostra Andorra Magazín, la molt modesta Neu. Solíem trobar-nos en algun d’aquests llocs, i com més feliç em feia era quan el mestre m’aplegava per xerrar dins del seu cau, que era a la vegada despatx, mostrari de vins de tota mena i companyia d’assegurances. També als baixos de cal Josa, on feia animadíssima tertúlia amb Lluís Capdevila, el cuiner Vilanova exprés del règim franquista, i el mateix Miquel Martí, Rebols. Completava la colla un altre personatge digne de record: el publicista, poeta, pintor i també novel·lista Norbert Orobitg.
Fer-se gran, entrar en el temps afegit, té males bromes. Una d’elles és la facilitat amb què pots caure i fer-te mal de veritat. I això és justament el que li va passar al mestre Fontbernat. En certa ocasió es va trencar el braç esquerre, el duia enguixat i dins d’una fèrula que li mantenia aixecada l’extremitat en posició horitzontal. La seva dona, per consolar-lo, li deia: “No et desesperis, Josep, i aprofita per tornar a tocar el violí”.
Tal dia el mestre morí mansament. Vaig demanar a l’hospital per estar una estona amb ell a la cambra mortuòria. És l’única vegada que he fet el retrat d’un finat, un dibuix fet més amb el cor que amb el cap. Temps després el Comú d’Andorra la Vella m’encarregà de modelar una placa honorífica amb el seu nom i el seu rostre. Suposo que es pot veure en algun lloc del centre històric, a la vora de la mateixa Casa de la Vall que va protagonitzar multitud dels seus glossaris.
