El got mig ple

Fa alguns anys vaig llegir a la contra de La Vanguardia una entrevista a Hubertus von Amelunxen, filòsof i historiador d’art. En un moment, li van preguntar: “Per què hi ha tants artistes?”, i la seva resposta va ser meravellosa: “Perquè no tots ho som”.
El que em fa recordar una altra frase d’Alejandro Dolina, un escriptor argentí que, parlant sobre la lectura, va dir això: “La gent no vol llegir, vol haver llegit.”  Diria que és perfectament aplicable a l’art d’avui dia.
Fa uns quants mesos que estic mirant art contemporani i segueixo ratificant el que he pensat sempre, que posar la paraula art davant de contemporani és un oxímoron. Per què? Tot sona al mateix i les obres es nodreixen d’una constant repetició –com si això fos molt modern– s’usen fins a l’avorriment recursos que estan de moda, uns s’apropien de les idees d’altres per reinterpretar i així, tot s’assembla i gairebé ja no hi ha contingut. Som a l’era de les representacions estètiques, sense més recorregut que això. Les fires s’omplen d’obres o quadres que semblen més un fons per fer-se una selfie i penjar-la a Instagram, que la recerca sincera per desenvolupar un concepte. I tot, per descomptat, molt ben adobat amb signatures gegants o amb el Currículum de l’artista que, en la majoria dels casos, precedeix a l’obra per transformar-la en art. Com és això? Wilfredo Prieto va posar a Arco 2015 un got mig ple d’aigua sobre una peanya i això costava 20.000 euros.
En una entrevista a la directora de la Fira, la seva resposta perquè aquest got era una obra d’art i el got de qualsevol altra persona no, va ser tan simple com “perquè Wilfredo Prieto és un artista”. És a dir, l’obra no té importància, el que importa és qui la signa i si aquesta signatura és molt gran, millor. Probablement això els soni conegut per aquí també.
I l’última genialitat va ser de Maurizio Cattelan, amb el seu plàtan enganxat amb cinta a la paret el 2019, que va arribar als no menyspreables 120.000 dòlars.
I la tècnica? Aquesta és una altra història. Ara tenir tècnica està passat de moda i a sobre, els que ens esforcem per cultivar-la –dins de les nostres humils limitacions– gairebé hem de demanar perdó per això.
Però bé... El mercat de l’art és intel·ligent. Saben bé que si treuen la tècnica de l’equació, qualsevol pot ser artista. Serà per això que el senyor Amelunxen té raó. Hi ha massa artistes que no solament no ho són, sinó que volen –es moren de ganes– de sentir que algú més els digui que són artistes, i així, amb una mica de sort, podran suposar que es poden asseure a la mateixa taula dels grans de la història de l’art. Al cap i a la fi, ara mateix, només es tracta de poder comprar un plàtan.