Ai..., no sé si a vostès també, però a mi això de veure els nens amb la mà al cor cantant El Gran Carlemany, no ho sé, em va desentonar una mica. Cantar l’himne per commemorar la diada es pot considerar justificat, i tant. Però calia allò de la mà al cor? Per sort no en tots els centres es va imposar aquesta escenificació, o van ser els mateixos nens que van decidir no forçar-ho . Perquè ara, amb els nous models educatius, volen que els infants pensin i sentin per ells mateixos i no per allò que se’ls obliga a repetir. Sigui com sigui, el fet d’escoltar cantar l’himne als nens em sona com en èpoques en blanc i negre, que no he conegut i m’han contat, com aquella època en què calia reivindicar la nació. Però també com en moments actuals d’altres regions veïnes on, en lloc de posar-se la mà al cor, l’alcen oberta amb quatre dits i canten, a l’altra part del riu Runer, Els segadors. Aquests, però, ho fan cridant en pro d’una nació que volen i no tenen. Però aquí a Andorra, “creient i lliure onze segles”, quina falta fa posar-se la mà al cor? Potser també ens hem americanitzat i la bandereta tricolor l’hem de trobar fins a la sopa, perquè som importants. Potser cal refermar la nostra sobirania i nacionalitat davant d’un context en el qual ens endinsem, i que requereix una certa homogeneïtzació i homologació que en certa mesura ens fa perdre les nostres tonalitats... Per això, cal que almenys el blau, el groc i el vermell els mantenim, perquè darrere hi ha un sentiment. Ara ho entenc. Doncs això:
[...] “creient i lliure vull ser
siguin els furs mos tutors
i mos Prínceps defensors,
i mos Prínceps defensors!” (amb la ma al cor).
