El gran ritual

Les monges de Lestonnac creien que les tardes de diumenge serien més entretingudes amb les pel·lícules de Sissí emperatriz. I per això les projectaven a la sala d’actes. Els diumenges van continuar sent millors durant l’adolescència gràcies a molts títols, ja més dignes i útils que l’ensucrada Sissí.
El cine també va ser present els dimecres a la nit al Comunal i els divendres a la Salle i al Guiu, amb aquelles grans pel·lícules sud-americanes: El lado oscuro del corazón, El mismo amor, la misma lluvia. Vam descobrir l’atractiu Ricardo Darín i l’interessantíssim Jorge Perugorría. Vam veure Fresa y chocolate i també Goodbye Lenin, com a prèvia a nits que acabaven al Corona 2. A Barcelona els cines es van multiplicar per deu; el paradís.
La primera pel·lícula del gran va ser La tropa  de trapo. Tindrà por quan s’apaguin els llums? Aguantarà quiet tota l’estona? I tant. Cap problema. Allò era divertit. La primera del petit, El xai Shaun. També quiet, fascinat, una mica poruc en veure la gran cortina que s’obria, això sí. 
De seguida els va agradar el ritual. Sortir de casa, seure tranquil·lament en silenci i veure i escoltar una història. Sentir, divertir-se, patir, tenir por, riure, pensar, esgarrifar-se, simplement evadir-se una estona. Monstruos SA, Ninjago, Frozen...
I va arribar el ritual en família, pares, mares, germans, tiets i cosins. El senyor dels anells –aquí fins i tot l’àvia. Quin tip de córrer en aquell bosc que no s’acabava mai, córrer i córrer rere l’anell. Crec que és el cop que més m’he avorrit en una butaca. Al contrari que amb la darrera d’Star Wars, impossible amb el volum a mil del cinema. Ritme d’ordinador trepidant. El ritual adaptat per als més joves, però ritual en definitiva. 
I ara el ritual trontolla. La pandèmia ha sacsejat un sistema que ja era dèbil. Les plataformes han envaït les cases i hem embogit mirant sèries i sèries. No una a una, no capítol a capítol. No, temporada a temporada. “Per quina passes? Quantes n’has vist?” Estem empatxats de temporades de sèries, sense temps d’assimilar, de pair, de pensar què carai estem mirant. Bé, però diferent. 
I pel·lícules  a les plataformes. Una pel·lícula vista al cine, un cop vista en una pantalla de casa perd tota la intensitat, la bellesa; ho perd tot. Els crits dels feixistes a la universitat de Salamanca a Mientras dure la guerra d’Amenábar, que al cinema angoixen i fan por, tot just neguitegen si se senten a la televisió, per gran que sigui, en un menjador de casa. I amb una tauleta o un ordinador no et fan moure ni un múscul de la cara.
Ara em trobo parlant amb la màquina, a casa se’n riuen, no m’agrada que un algoritme triï per mi i em suggereixi què he de veure. M’importa un rave quina és la sèrie més popular, quina han triat els que han vist la mateixa que jo. Vull recuperar el meu sortir de casa  i anar a veure una història davant d’una pantalla gran, en una sala a les fosques i en silenci. Una sola pel·lícula. I repetir el ritual que he viscut al Guiu, al Modern, al Principat, a l’Illa Carlemany i a tants d’altres. Uns ja no hi són. Tant de bo, els altres resisteixin. No els deixem caure. Seguim el ritual.