Bon dia a tothom!

Tenia 10 anys i amb els meus pares vam anar al Pati Palau, a la Seu, a fer cua per anar a estimar l’anell del nou bisbe i copríncep d’Andorra Joan Martí Alanis. Era hivern, però no recordo passar fred. Tampoc recordo cap conversa especial amb ells, només el fet, suposo que religiós, d’haver de fer-ho. Eren aquells temps i la pressió del dictador “por la gracia de Dios” encara era ben present.

Per això, el dia de Sant Mateu vaig seguir la retransmissió en directe per RTVA de l’ordenació del nou bisbe Josep-Lluís Serrano Pentinat.

Primer deixeu-me parlar de l’espectacle. Fastuós! Una escenografia sublim (la Catedral), un escenari visualment perfecte des de tres punts diferents, una coreografia perfectament assajada, un vestuari i attrezzo dissenyat expressament per diferenciar els diferents personatges i els seus rols a l’espectacle i una música malauradament extemporània amb el conjunt visual. Un espectacle matemàticament representat, però molt mal interpretat. Sento dir-ho així. Soc home de teatre.

El públic, solemne, expectant, seguint fil per randa tots els moviments, silencis, mirades i parlaments dels representants de la cúria romana. Pantalles per tot arreu per no perdre detall de la representació. Fins i tot per als que no podien ser dins. La platea plena de gom a gom, com mana un dia “d’estrena” des de fa 53 anys. Com a convidats gent vinguda d’arreu: família, amics, autoritats polítiques andorranes, de la Generalitat, municipals, premsa d’aquí i d’allà i retransmès en directe per la radiotelevisió andorrana que donava cobertura a tot Espanya a través del Canal13Tv i Ràdio Estel, emissores episcopals. Tot queda a casa.    
Parlo com a espectador i no entro en qüestions de fe. Però, perdoneu-me, si l’Esperit Sant rondava per allí, si era un dia feliç perquè s’ordenava un nou bisbe, si s’havien reunit la flor i nata de bisbes i arquebisbes de Catalunya per celebrar-ho i un centenar de preveres per acompanyar-los, les cares que es veien en l’esdeveniment eren més aviat d’agror i de “com més aviat s’acabi millor”.

I ara deixeu-me parlar del nou bisbe Josep-Lluís Serrano. No es veia la cara d’un home feliç que a punt de rebre l’ordenament del seu sacerdoci. Els comentaristes parlaven de la seva introspecció emocional. Jo més aviat veia certa amargura en la seva cara. Si bé és cert que, un cop ordenat, va iniciar el passeig entre els fidels, tot beneint-los, el somriure va aparèixer a la seva cara, malgrat que en tornar a l’escenari la grisor retornà. Ell, i algú altre sabrà per què. Malgrat tot, considero que és la persona adient, en el moment actual, per ser el nou copríncep d’Andorra. És diplomàtic de professió, no com algun dels nostres, és culte i intel·ligent, és jove i ve a servir els necessitats, els immigrants, els que viuen sols i sense companyia, en definitiva, tots aquells que no agraden massa a la nostra societat actual. Això sol ja el defineix.

çPerò un cop accedeixi a cap d’Estat, ja l’estan esperant les forces vives del país per presentar-li els problemes greus que tenim i com abordar-los: avortament, habitatge, sobrepoblació o no, referèndum d’associació, transport? Etc... Però ell, que és un home pausat, que sembla que no hi és, que de moment només parla d’espiritualitat i de fer família, crec que fa dies que està prenent el pols al Bisbat i al Principat. I si no que algú m’expliqui com és que el dia de Meritxell no es va atansar pel Santuari ni com a capellà ni com a espectador?

I el gran dubte és: quant de temps farà de coadjutor? Es comenta que en alguns ambients hi ha ganes d’un canvi, de maneres de fer, de representació institucional. I també semblaria ser que hi ha certa pressa. L’olla és al foc. Quant tardarà a bullir?

Des del meu ateisme, com més aviat millor i per molts anys i bona feina Monsenyor Serrano Pentinat. El temps ens posarà a tots al nostre lloc. Vitam Habeant (perquè tinguin vida).

Au, bon dia tingueu.